Va haver-hi un temps en el qual ser espanyol a Londres suposava un risc afegit. Molt abans que les oficines de la City s’omplissin d’acabats de graduar a la pluriuniversitat espanyola i cambrers amb títol d’enginyeria. Una època en la qual els enemics es batien en el camp de batalla i no en els mundials de futbol cada quatre anys. D’aquell segle XVI apassionant queda l’orgull d’haver sotmès a Anglaterra a la voluntat del decidit en un despatx d’El Escorial. Felip II va complir el seu paper amb el millor càstig: no és que fora solament el rei que dominés les mars i la terra del món, sinó que també va ser monarca anglès durant quatre anys. Avui penja d’una sala de la Cambra dels Lords un quadre del rei espanyol, trassumpte d’un temps passat en el qual els anglesos no aspiraven a ser més que pirates.
El viatger que es deixa portar per Londres treu la poca honra de conèixer la història molt més que els londinencs. Arribarà a Trafalgar Square i mirarà la columna de l’almirall Nelson. Mai és fàcil visitar els monuments que parlen de derrotes. Sobretot si són pròpies. El visitant espanyol es troba en l’altre costat del tauler. Toca admirar i aprendre la dialèctica del triomf. Però a Trafalgar no existeix la burla. És una cosa molt més subtil i dolorosa. El que se celebra a Trafalgar Square no és la victòria contra la marina espanyola, sinó la humiliació que va imposar Nelson a Napoleó. El silenci és pitjor que la derrota. Espanya no deixava de ser un actor secundari, però va posar el sopar i el llit. Després de la batalla de Trafalgar, Espanya es va quedar sense flota per a manar a les Índies i en pocs anys els països americans es van anar independitzant sense gairebé oposició. Una dada tan dolorosa en la història espanyola queda soterrada pels lleons que protegeixen la columna de Nelson. Estan forjats amb el metall dels canons capturats en la batalla.
Al fons, en la National Gallery, almenys es pot gaudir del cos sensual de la Venus de Velázquez. És un dels quadres més subtils que el viatger ha vist en la seva vida. Diuen que la model que va posar nua va ser amant del pintor en la seva època italiana. La pintura està envoltada d’incògnites. Durant la Guerra d’Independència, va passar d’estar penjada en el Palau de Buenavista de Madrid a ser robada pels anglesos. Diuen que es va vendre per cinc-centes lliures. Curiosa manera de comprar. En temps de guerres, les pintures no entenen de trinxeres. Ja en el segle XX, una sufragista va esberlar el llenç amb una destral de carnisser per a protestar per la detenció d’una companya. El pobre Velázquez hauria desitjat una història menys esvalotada per a la seva amant italiana.
Més enllà dels petits traumes personals que el viatger assumeix, Londres és una nova Babilònia. Als seus carrers conviuen centenars de cultures. És una ciutat d’exiliats i immigrants. La metròpoli recull el seu passat colonial i ofereix recer a centenars de milers d’indis i pakistanesos, d’africans que porten diverses generacions barrejant els gens britànics de multiculturalitat. I també d’europeus del sud que aspiren a realitzar un ofici que als seus països se’ls nega. A Londres, l’exuberància dels seus palaus es barreja amb el barri xinès. Els cartells lluminosos de Piccadilly no il·luminen la ciutat moderna, sinó el ple cor històric, un entramat de carrers on els bars tanquen tard i s’escolta la millor música del món.
Un laberint trencat
Ningú la va descriure millor que Borges en el seu «Aleph». Va dir el bonarense que la ciutat semblava un laberint trencat i és la sensació exacta que sentim en recórrer-la. La capital anglesa combina en la seva justa mesura l’elegància d’una urbs històrica amb la modernitat arquitectònica. No trobarà el viatger l’elegància de París ni la grandesa de Roma, perquè Londres és una altra cosa i no necessita models a seguir. Hi ha prou amb les seves avingudes grans, tallades per barris de carrers estrets de reformulació urbanística. A un pas d’Hyde Park, un territori dominat pels esquirols i les guineus, Notting Hill és un recés de bon gust, no sempre tan present en l’urbanisme londinenc. Fins allí arriba el viatger per a passar el matí. Les cases mantenen l’essència londinenca, les edificacions adossades amb un minúscul jardí on els habitants esmorzen a la llum pàl·lida dels estius. Però l’ambient va guanyant rellevància. Entre les cases hi ha botigues de discos de segona mà i llibreries. A Londres, l’esperit de la dècada dels seixanta, quan la música dels Beatles marcava el ritme, roman no solament com un record. Al costat, llibreries de dos pisos amb llibres en diversos idiomes, conjugant els autors clàssics amb les últimes novetats, i restaurants que anomenen al mestissatge, perquè la cuina britànica es va quedar en el segle XVI, quan Anglaterra aspirava a ser una nació de pirates. I pot ser que ho aconseguís. Hi ha poques ciutats en el món tan lliures com Londres. Una mica de vida pirata s’ha quedat per sempre als seus carrers.
