Ja a Taormina em feien mal els peus. Feia tot just un parell d’hores que havíem arribat al poble. Enfilat a un penya-segat, les cases de color blanc s’alçaven sobre el sol i la mar. Darrere, l’Etna estava cobert d’un núvol espès que impedia veure el cim. Havíem estat en el cim aquest mateix matí. Les previsions eren bones. Havíem concertat amb Rosario, el guia alpí, una ruta fins al mateix cràter del volcà. Rosario era un home seriós, d’aspecte ferri i rostre bru. Les seves paraules, parques, contenien la informació necessària per a la subsistència allà a dalt. Ens havien prestat uns bastons i unes botes especials en el campament base. El viatge es va iniciar en el funicular fins al primer campament. Allí comencem a ascendir lentament a peu. En donar-nos la volta i deixar a la nostra esquena el volcà, contemplem la mar. Taormina era un punt minúscul confós amb els núvols. 

Ascendir un volcà té un punt de misticisme. I molt més si es tracta de l’estatge d’algun déu. Els antics ho van tenir clar. Allí residia el Hefest grec o el Vulcà llatí. La divinitat martellejava l’acer candent mentre esperava a la seva esposa, Afrodita, que caminava de serenata amb Ares. Però hi ha llocs molt més afables que els intestins d’un volcà. La gira d’aquell estiu per Sicília consistia a recórrer la línia de costa entre Siracusa i Taormina. La més grega de les rutes italianes. La Magna Grècia en estat pur.

Siracusa va ser una illa temps enrere. Es va dir Ortigia, que avui és el seu centre històric. El viatger passeja en aquest mil·lenni confonent els temples i les religions a les quals serveixen. Al costat del teatre grec, d’acústica exquisida, s’erigeixen les esglésies barroques d’inconfusible segell espanyol. Tots dos testimoniatges han vençut als terratrèmols, tan habituals en la zona. Però la religió que més es practica és el culte a la mar. A Siracusa no fa falta la platja per a suscitar el bany. El passeig marítim que envolta la ciutat, formant una península, s’omple de joves que es llancen al buit. Escuma i sol. Com un petit Egipte, en el lloc es plantava papir en el qual Plató exposaria la seva República ideal d’esclaus i privilegiats.

Un parell de dies n’hi ha prou a Siracusa. Seguint cap al nord, l’Etna s’anava materialitzant en l’horitzó. Al principi com una ombra xopada sota el sol, però a l’altura de Catània ja com una mola perillosa. Catània és la segona ciutat més gran de tota Sicília i podria considerar-se una filla directa del volcà. De pedra porosa i negra estan fets els seus palaus i esglésies. Les seves places tenen la fesomia de la lava seca i el salnitre de la mar castiga els acolorits edificis. La ciutat és caòtica, com tota la regió, però si el viatger la visita hauria d’entendre que la brutícia forma part de la seva història tant com de la seva idiosincràsia. Les peixateries exposen els seus productes en les places, a l’aire lliure, i l’olor va prenent el pols dels seus carrers quan el sol escalfa les ombrel·les. No hi ha ombra possible en una ciutat tan calorosa, que dorm amb un ull obert per si el volcà decideix despertar. Ho fa de tant en tant, sense arribar a la tragèdia de la veïna Messina, que en 1908 va ser destruïda, posant fi a la vida de gairebé 200.000 persones.

Anar amb compte

Hi ha, per tant, motius per anar amb compte quan un camina per l’Etna. Rosario ens indicava on posar el peu. Ja ens quedava molt poc per a aconseguir el cràter. Res de febleses humanes davant el déu del foc. L’olor de sofre era intens. Un fum blanc sortia de la fossa. El guia ens va indicar que, a diferència d’altres volcans, l’Etna no tenia un cràter cobert de terra, sinó que estava obert. Una caiguda a les profunditats mateixes de la terra. Des de les altures, s’apreciava la punta de la península italiana. Regio Calàbria i Messina, gairebé unides. Al nord, les illes Eòlies, amb el seu volcà Stromboli, més pirotècnic però menys perillós. Al sud, Rosario va dir que podia veure’s Àfrica en els dies clars, però aquell no ho era. Massa calor. Ens quedem uns minuts contemplant el buit, amb el sòl sobre el qual trepitjàvem tremolant fugaçment, fins que Rosario va donar per acabada l’expedició. L’exposició al sofre durant massa temps pot resultar mortal. La baixada va ser menys dura que l’ascensió.

A les faldilles del volcà, la vida canvia. A la Piazza IX Aprile el cambrer ens va servir un parell de Martinis. Era gairebé l’hora del menjar i havíem encarregat pasta e vongole amb un lleuger sabor d’all. Taormina és el contrari de l’Etna. Als seus carrers de tests florits i panoràmiques a la mar se celebra la vida. Dècades enrere, va ser el lloc triat per les estrelles de cinema per a passar les seves vacances. Avui els turistes intenten emular la dolce vita dels aperitius i els banys en aigües turqueses. Però només qui ha passejat pel cràter de l’Etna coneix la fesomia exacta de l’hedonisme. El Mediterrani porta mil·lennis de foc i aigua. Taormina ha nascut en aquest punt intermedi.