Torí li senta bé la melancolia. És una ciutat d’hiverns freds i de pluja constant. Els torinesos conviuen amb els paraigües, el suport necessari per a transitar les seves llargues avingudes, fetes a la mesura de França. Una mica de París es percep en les seves voreres, il·luminades des de primera hora de la tarda pels incomptables fanals que desprenen un aire modernista. S’ha dit que l’urbs és la més europea de totes les d’Itàlia, sense saber molt bé l’abast de tal afirmació. L’única certesa que alberga Torí és l’elegància de la seva fesomia. Un espai sorprenent que reuneix la serralada més alta del continent, un riu tranquil i una societat partida en treballadors i aristòcrates ruïnosos.

Tal vegada vaig apreciar la seva melancolia precisament en els escriptors que parlen de Torí. Un llegeix les ciutats abans de visitar-les. Les recrea a través de les paraules d’uns altres. És un doble viatge amb risc. La desil·lusió està molt a la vora. Però també la inspiració de seguir els passos d’altres vides ocultes a la ciutat. Els que han parlat sobre Torí són personatges fascinants però atrapats en la tristesa. Les dues figures literàries més reconegudes de la ciutat van acabar la seva vida per la seva pròpia voluntat. Pavese, desencantat de l’amor, va ingerir una sobredosi en una austera habitació de l’Albergo Roma. Primo Levi es va precipitar al buit des d’una escala. L’home que havia sobreviscut a Monowice, un germà menor d’Auchwitz, no va suportar més el tedi de l’existència.

Va ser el meu primer contacte amb Torí. Després va arribar la necessitat de visitar els ambients que apareixien en les novel·les de Pavese. Les caminades aferrades al Po, sortint del Parc Virgili on refugiar-se del soroll dels embussos. La ciutat es va obrir primer en el llibre Entre mujeres solas, una constel·lació de la vida burgesa torinesa. Després vaig descobrir les seves cafeteries amb El oficio de vivir, el seu diari íntim. L’imaginava escrivint un conte en una pròxima a l’Estació Central. L’olor de cafè també va impregnar la ciutat, mesos abans que la visités.

L’agulla de la Mole Antonelliana és gairebé tan alta com el propi edifici Silvano Costa

La resta el va fer Torí per si mateixa. A finals d’agost la ciutat es va preparant amb el seu color grisenc, no exempt de bellesa. Si algú preguntés per la seva estètica bastaria amb fer-li veure la Mola Antonelliana. És un edifici estrany. Els arquitectes la defineixen com a eclèctica i dins d’aquest adjectiu hi cap tot. Va ser construïda com una sinagoga, però la comunitat jueva no va quedar satisfeta amb el resultat i va rebutjar l’edifici. Destaca en ple centre històric de la ciutat, elevant-se per sobre dels 160 metres, amb una cúpula quadrada de grandària desproporcionada i una agulla gairebé tan alta com el propi edifici. No obstant això, no es deixin enganyar. La Mola Antonelliana conviu amb l’esperit de modernitat de l’urbs. És el símbol del progrés d’una ciutat que va encapçalar la unificació italiana, que va servir d’exemple per a Florència i Roma, que es van despertar un matí sota la bandera tricolor de la família Savoia.

De cinema

Avui alberga el museu del cinema. L’aspecte lúgubre de l’interior contrasta amb les formes rectes de la façana. És també un lloc cèlebre pel misteri. Centenars de persones que viuen atrapades per l’ocultisme esperen l’arribada de l’Anticrist just sota l’agulla sostinguda per la seva cúpula. Matèria suficient perquè Eco escrivís una seqüela de El péndulo de Foucault. No és fàcil per a una ciutat transitar per la modernitat, ser l’emblema del progrés italià, alhora que custòdia amb un cert orgull el Sant Sudari. La catedral de Torí és el contrapunt a la Mola. Del segle XV, el campanile està separat del cos de la basílica, canviant també el color. En el seu interior s’imposa l’austeritat i la llum és tènue, com si el dia estigués a punt de trencar. A penes un passeig separa totes dues construccions en les quals bé podria sintetitzar la història de Torí.

Però el seu major espectacle descansa a l’altre costat del Po. Cap a Superga, la basílica on reposen els sepulcres de la família reial, creixen els boscos i l’aspecte de la ciutat es torna alpí. El viatger perd l’orientació en caminar pels rierols que desemboquen en el riu. Creus estar en un medi natural salvatge. Però no. Camines per la ciutat més viva d’Itàlia. El seu afany per la melancolia cobreix al viatger com si es tractés de pluja. Cerca un paraigua. A la part alta de Superga troba la ciutat mullada. Bella com sempre la va llegir en els llibres.