Era la primera vegada que em banyava en l’oceà Índic. Assegut en la sorra, intentava assimilar el que havia suposat el viatge. Dos mesos a l’Índia sota un sol abrasador, recorrent ciutats poblades de pobresa i temples presidits per elefants. Trajectes amb tren que van durar fins a vint hores. Compartiments freqüentats per famílies senceres, dones que es tapaven el rostre davant la mirada indiscreta del viatger i homes de barbes llargues que observaven amb la seva paciència de pedra la pell blanca i la càmera fotogràfica. L’Índia és un país molt difícil que aconsegueix atrapar al visitant quan entén la dinàmica vital. Però és extenuant per a qualsevol amb un mínim de consciència. Un país desmesurat en tot: en la bellesa i en la misèria.

Per això aquell bany va adquirir un grau de purificació moral. Ja era completament de nit. Es veien les estrelles brillant rabiosament en el cel. Il·luminant la sorra fina i reflectint-se en l’aigua. Goa és un paradís d’un altre temps. Un refugi al qual els viatgers acudeixen després d’haver recorregut el país. En el nostre cas, la temporada seca arribava a la seva fi. Havíem suportat temperatures pròximes als cinquanta graus amb una humitat irrespirable. Davant de la costa es palpava la pluja. Una aigua freda i torrencial esperava l’endemà. Era el monsó.

Les primeres pluges del monsó sempre tenen una mica de ritual. Plou sense descans durant mesos. El cel es converteix en una massa negra i no cessa de caure aigua. Les ciutats s’inunden. Les construccions més lleugeres desapareixen en un forat de fang. Els mosquits acudeixen a la crida de la carn fresca i la temporada de la malària inicia el seu recorregut per les pells més fràgils. Però és moment meravellós també, on la naturalesa mostra tota la seva força. Decidim rebre al monsó a la platja de Palolem. A principis de juny, el poblat de tot just unes quantes cases de canya s’ha buidat. No hi ha rastre de turistes. Al gener els seus carrers es converteixen en un formiguer de hippies que fumen marihuana i fan surf, però amb les pluges a penes queden uns pescadors locals i alguns francesos que viuen allí durant tot l’any. Era el lloc perfecte per a descansar.

Palolem és la platja més bella en la qual he estat. Al sud de Goa, tot en ella és vegetació desmesurada. La regió té la seva història particular dins de l’Índia. Va ser una colònia portuguesa en el segle XVI. La zona es va omplir de comerciants portuguesos que van deixar dues herències imprescindibles avui dia: la llengua portuguesa i la religió catòlica. Caminant per la vella Goa, un barri de la capital, Panaji, s’erigeixen les esglésies catòliques, amb les seves façanes blanques i blaves. La majoria estan dedicades a la Mare de Déu, tan venerada com Vishnú. En la Basílica del Bon Jesús, un temple barroc en plena selva, els jesuïtes van construir la pedra angular de la seva fe en Goa. Al viatger el va sorprendre trobar la tomba de Francesc Xavier, aquell home que va abandonar el seu castell a Navarra per a predicar la paraula de Jesús per tot el món.

Tota Goa respira un passat colonial molt més amable que el britànic. Els portuguesos es van involucrar a les ciutats que van fundar i les van dotar de la mateixa essència que els pobles de Portugal. Margao és la segona ciutat de Goa i molts dels seus carrers tenen un aspecte humil, amb cases acolorides esquitxades d’esglésies i boscos tropicals. El mateix succeeix amb Vasco da Gama, en la costa, on els comerciants enviaven les espècies cap a Europa, el punt final d’un viatge que havia durat mesos vorejant el Cap de Bona Esperança.

Última pesca abans del monsó J.M. P-M

El cel es va apagar

Va ser el que trobem en la Goa Dourada, com l’anomenaven els marins portuguesos. Després de la independència de l’Índia, la regió va entrar en decadència. En els últims anys, les seves platges s’exhibeixen als turistes i els moviments hippies europeus creuen viure a les seves platges els paradisos artificials promesos per les drogues. Però aquella nit en Palolem no hi havia res d’això. Els turistes ja havien fugit cap al nord i esperaven cua en els aeroports de Bombai. El poblat s’havia il·luminat amb tot just uns fanalets. Barraques de pescadors que durant la tarda havien encallat les seves barques en la sorra fins que el monsó passés. Als pocs minuts deixem de veure les estrelles. El cel es va apagar i la mar va reflectir un color inert, fet d’ombres. Aviat van caure les primeres gotes. Era una aigua freda, que contrastava amb la calidesa de la mar. Després de les primeres gotes, els núvols es van ensorrar i va refermar la pluja, ja convertida en tempesta. Palolem es va sumir en un núvol incessant. L’aigua es colava per les branques i entollava el bosc tropical. Es van multiplicar els rierols que desemboquen en el riu Zuari, tan cabalós que sembla una mar i aviat va costar distingir l’aigua de la terra. Ja havia arribat el monsó que tant havíem esperat. Va entrar per Goa. Setmanes després estaria regant la terra seca de tota l’Índia fins als cims de l’Himàlaia. Nosaltres havíem vist desplegar les seves primeres pluges. I Palolem es va sumir en una nit d’aigua.