Vaig tancar els ulls com si estigués en un malson i no pogués sortir d’ell. Havia arribat a Calcuta aquell mateix dia. Després de vint hores de vol i unes certes dificultats en el control de passaports a Bombai, vaig trepitjar per primera vegada sòl indi en l’aeroport internacional Chandra Bose. No eren més de les deu del matí i un cop de calor humida va estar a punt de tirar-me cap endarrere quan vaig baixar de l’avió. 45 graus, un sol que semblava estar compost de sorra i s’enganxava a la pell.
Havia quedat amb José Núñez Gimeno en la terminal d’arribades de l’aeroport. Des del dia anterior ja es trobava a la ciutat i s’havia encarregat de buscar allotjament per als dos. Fora de l’edifici el panorama era desolador. Una munió de captaires abordaven als turistes, cues quilomètriques de tuc-tucs i autobusos imposaven la seva simfonia de clàxons. Vaig esperar durant més de tres hores, sense poder comunicar-me amb ningú. L’anglès dels indis era gairebé tan deficient com el meu. Només quedava esperar.
Calcuta és una ciutat sense horaris. Ho vaig descobrir en els primers minuts. Tampoc les normes semblen regir els límits de la seva convivència. Els autobusos urbans que transiten els carrers de terra (l’asfalt és un luxe) mai paren en les estacions indicades. L’usuari ha de pujar-se en marxa quan el vehicle desaccelera. És un moviment al qual els indis estan acostumats, fins i tot els més ancians. Després d’una hora de camí, arribem al centre de la ciutat, al barri de Chowringhee, on teníem l’hostal.
L’aspecte del centre històric és depriment. Durant el període colonial anglès, Calcuta va ser un centre comercial de primer ordre en l’Imperi. Encara queden en peus meravellosos exemples d’arquitectura britànica que es resisteixen a morir soterrats pels nous assentaments de barraques o construccions de maó, en el millor dels casos. Chowringhee manté una certa malenconia dels temps del Raj. El Victoria Memorial és un palau blanc envoltat de jardins amb arbres centenaris, semblants a un paradís bíblic. Però la bellesa del seu entorn no és més que un miratge. El llegat anglès a Calcuta mostra més dolor que el seu urbanisme. La ciutat sembla haver quedat estancada a la fi del segle XIX, quan els diplomàtics i comerciants bevien gin-tonics a les terrasses amb para-sols del riu Hugli, en el seu lent caminar carregat de branques cap a la desembocadura en l’oceà Índic.
Calcuta és la ciutat més pobra d’un país enfonsat en la misèria. A penes un passeig pel barri va bastar per a cerciorar-me d’aquest tòpic. Però un no pren consciència dels nivells de fam que acorralen a milions i milions d’habitants fins que no està entre ells. Caminem pels mercats, proveïts d’espècies acolorides que mai havia vist.
La calor asfixiant a penes ens deixava respirar. Els indis tiraven les seves estores sota qualsevol escletxa d’ombra i detenien el ritme de la tarda. Gairebé mai ens creuem amb viatgers durant aquell passeig desolador. Les meves forces van arribar al límit quan vam veure a una nena de no més de quinze anys beure aigua d’un toll en el sòl. Va ser llavors quan vaig decidir tornar a l’hostal.
Necessitava descansar. Assumir que els pròxims mesos tindrien semblants condicions no va ser tasca fàcil. L’hostal es deia María. Se situava en Sudder Street, un carrer envoltat d’arbres enormes i micos que miraven amb sospita als nouvinguts. L’habitació es componia de dos llits bruts i un forat en el centre de l’estada. Era el bany. José va decidir passar la tarda explorant el barri. Jo vaig dormir durant un parell d’hores. Em va despertar la pluja colpejant-me la cara. Una aigua freda que es colava per la finestra i que atrauria als mosquits. Calcuta era també una de les ciutats més castigades del món per la malària.
Però mai havia vist en la meva vida un cel igual. La pluja anunciava el monsó. En tot just uns minuts, la calor es va convertir en un torrent d’aigua. Es va enfosquir el cel i es va vessar sobre els carrers de la ciutat un fragment d’oceà. Jo imaginava els carrers inundats, però quan vaig sortir a passejar al costat de José, vaig descobrir una ciutat nova. Calcuta, vesprejant, havia adquirit una bellesa sofisticada. Les figueres de Bengala, grans ficus que s’elevaven més de vint metres sobre els nostres caps, es mostraven d’un color intens. Els carrers s’havien netejat. Es respirava una aroma de flors dolces. Ja estava preparat per a trobar la ciutat que havia anat a buscar.
I Calcuta va estar a l’altura. Descobrim una ciutat culta a l’Índia Coffee House, on Tagore i altres intel·lectuals van forjar el pensament nacional indi, en el barri universitari. Vaig poder perdre’m en els seus mercats com una formiga sota la terra. Els jardins on les classes adinerades acudeixen a besar-se en silenci, sota les cascades artificials, en Maidan. Totes escenes que se superposaven a la ciutat abandonada de les primeres hores. Vaig saber que guardaria per sempre una hipocresia enorme, un sentiment que m’acompanyaria a cada pas a l’Índia. Com apreciar la bellesa després de veure a aquella nena bevent aigua d’un toll? El viatger va assumir la seva culpa.
