«La vida mentirosa de los adultos»: L’univers creatiu de Ferrante

Quan, possiblement al febrer, s’estreni la quarta temporada de La amiga estupenda, totes les novel·les d’Elena Ferrante fins ara hauran saltat a la pantalla. El seu debut, El amor modesto, va ser portat al cinema a Itàlia el 1995, tres anys després de publicar-se, i també va acabar sent pel·lícula Los días del abandono i, va ser més famosa, La hija oscura, que va valer a Maggie Gyllenhaal el premi a millor guió a Venècia el 2021.

Una altra prova de l’existència d’un Ferranteverso audiovisual: La vida mentirosa de los adultos (Netflix), adaptació en sis episodis d’aquesta recent esplèndida novel·la sobre una adolescent, Giovanna (Giordana Marengo), immersa en un seriós procés d’autodescobriment en la Nàpols dels 90. Tot ho desencadena el seu afany per conèixer la seva tieta Vittoria (Valeria Golino), dona suposadament esquerpa i perillosa a la qual mai s’esmenta a casa. Si apareix en algun xiuxiueig és per esmentar la seva aparent lletjor. Amb el començament d’una complicitat inesperada es comencen a obrir esquerdes en la façana perfecta d’una família educada i intel·lectual.

És senzill, així en la pantalla com en el paper, entendre la fascinació de Giovanna per aquesta dona d’infinita impaciència, trastocada per un amor absolut, infeliç i únic. Golino encarna Vittoria a la perfecció, encara que la comtessa de Retrato de una mujer en llamas fos la primera sorpresa per l’elecció del càsting: «Valeria no entenia al principi per què la volíem», explica el director Edoardo De Angelis per videotrucada. «A priori, ella és tot l’oposat a Vittoria. És pura dolçor, pura amabilitat, com el vellut. I el personatge sembla una animal, una salvatge. No obstant això, si saps llegir entre línies, podràs veure una tendresa. La mateixa tendresa de Valeria».

Segons De Angelis, el primer que has de fer en emprendre el procés d’adaptar Ferrante és «acceptar la teva derrota». La millor defensa és rendir-se immediatament? «Bé, és que cada persona que llegeix els seus llibres, sempre tan suggeridors, es crea les seves pròpies imatges, i mai satisfaràs les expectatives de tothom. Has de ser capaç d’acceptar aquesta derrota. L’important és, simplement, sentir-te lliure per acontentar-te a tu mateix».

Un text sagrat

Això pot significar fer canvis importants en un text sagrat. Secundat pels experimentats guionistes Laura Paolucci i Francesco Piccolo (també a La amiga estupenda), De Angelis no ha escatimat en «noves parts narratives», fet que no va molestar a una autora gens sobreprotectora de la seva criatura literària: «Per a la pantalla feien falta idees més radicals, tant a nivell de posada en escena com de trama i personatges. Vam estar en comunicació amb Ferrante per correu electrònic i ella va estar contenta amb els canvis. Va contribuir en el projecte tot el temps, no sols en la fase de guió, sinó també durant el muntatge».

Poden canviar uns certs detalls, però els temes continuen sent els mateixos. Aquesta és una història sobre la fi de la innocència, l’atracció del mal, l’hàbit de la mentida i, després, el pes de la mentida descoberta. Sobre la prima línia que separa la falsedat del real. O sobre la inexistent frontera entre la Nàpols burgesa i la més industrial. «En els turons tot sembla bo i, a baix, tot sembla lleig, agressiu, brut, però no, és fàcil entendre que la veritat no és aquesta. El turó i la ciutat estan enterament connectades».

En la sèrie es respecta, a vegades, la veu de la narradora, la seva subjectivitat confosa. Però sobretot es busquen també formes sensorials de mostrar aquest tumult interior. Música i disseny de so juguen un paper fonamental. La primera és a càrrec, com sovint en De Angelis, del veterà saxofonista jazz fusion Enzo Avitabile. «La nostra idea de banda sonora no és gens típica», explica el cineasta.

Ambientar el rodatge

«Jo escric, li explico una mica la història i li demano un cert clima sonor. Enzo, després, m’envia una peça llarguíssima que jo uso per ambientar el rodatge, dona ritme a tot el procés i inspira els actors i l’operador de càmera. A la sala de muntatge, retallo fragments musicals, els provo en un moment o un altre, i al final queda una banda sonora», explica. Nodrida aquí també per cançons dels anys 90 les lletres dels quals, diu De Angelis, «expliquen el que passa al cap de Giovanna». En el repertori, bastant Massive Attack, incloent-hi inevitablement aquesta remescla del clàssic Karmacoma anomenada... The Napoli trip.