«Un lugar en el cielo»: Expert a fer-te plorar

La història d’Un lugar en el cielo (Apple TV+) pot sonar massa melodramàtica per ser certa, però, el maig del 2010, un nen es va convertir realment en únic supervivent d’un accident d’avió que es va cobrar les vides dels seus pares i del seu germà, entre gairebé cent víctimes més. Aquell succés va inspirar Ann Napolitano a escriure una novel·la, que, al seu torn, ha inspirat el veterà productor guionista Jason Katims, showrunner d’èxits com Friday night lights i Parenthood, en el seu nou intent de reduir l’espectador a un grapat de mocs i llàgrimes.

Si en la novel·la Napolitano alternava entre episodis sobre les hores prèvies a l’accident i episodis sobre els anys posteriors, Katims ha preferit liquidar aquesta primera part més angoixant en l’episodi introductori. Acompanyem l’adolescent Edward (Colin O’Brien), els seus pares (Robin Tunney i Brian D’Arcy James), el seu germà gran (Maxwell Jenkins) i alguns altres personatges i els seus familiars no sols durant les hores prèvies al tràgic vol, sinó també en els minuts abans del xoc; un metratge angoixant que porta flash-backs d’United 93, la pel·lícula de Paul Greengrass sobre el curs (desviat però tràgic) del quart avió segrestat durant els atacs de l’11-S.

Superat el pitjor dels glops, Katims pot dedicar-se als seus temes de sempre: les connexions entre les persones, el valor de la família que trobes o tries i, sobretot, el poder de l’esperit humà. «Sempre m’ha atret aquesta classe d’idees», explica per videotrucada. «Quan veig pel·lícules i sèries o vaig al teatre, sempre m’acabo fixant més en els personatges que en els girs de la trama. M’agraden les històries basades en gent creïble, gent per la qual ens preocupem i que entenem malgrat els seus defectes, els seus errors».

El pòsit d’una sèrie màgica

El nostre entrevistat passava dificultats com a dramaturg quan, a principis dels noranta, el director i productor Edward Zwick (cocreador de Treintaytantos) el va animar a treballar per a la pantalla. Katims va començar escrivint tres capítols de Es mi vida, aquell modèlic drama juvenil que ens va descobrir Claire Danes. Després, també a l’empara de Zwick, va crear l’efímer però memorable drama romàntic Relativity. El seu primer (modest) èxit va ser una altra història d’amor, aquesta entre humana i extraterrestre: Roswell, un més que evident model per a Crepúsculo.

Però Katims és recordat, sobretot, com a guionista productor de Friday night lights, colpidor drama sobre futbol americà (i les figures paternes que trobes pel camí) que va superar en impacte popular i crític a la pel·lícula de Peter Berg en què es basava. El seu episodi final li va valer l’Emmy a millor guió de sèrie dramàtica el 2011. «Tot va encaixar en aquella sèrie», diu. «Hi va haver una cosa màgica en la combinació de factors: eren els actors, era el món descrit, era el paisatge texà. Encara avui se m’acosta molta gent per dir-me que l’està tornant a veure o que l’acaba de descobrir. És una cosa especial».

Una de les estrelles de FNL, Connie Britton, brilla en Un lugar en el cielo com la dona d’alta societat Dee Dee, esposa d’un passatger del fatídic vol i mare d’una jove, Zoe (Audrey Corsa), que compleix anys el dia que mor el seu pare. «Vaig crear Dee Dee per a Connie, però la idea no era revisitar el ja viscut, sinó fer una cosa nova junts. El personatge no pot ser més diferent de [la consellera estudiantil] Tami Taylor».

També amb afecte o, millor, angoixa, es recorda en general el seu drama familiar Parenthood, un projecte especialment personal per a Katims: el personatge de Max (Max Burkholder), fill amb Asperger dels Braverman, era una mica el seu propi fill Sawyer. L’any passat, Katims va tornar al Trastorn de l’Espectre Autista en Nuestra mirada, cancel·lada per Amazon després de només una temporada. Alguna cosa que no l’ha desanimat en la seva missió de fer sèries sobre gent corrent: «És el que em motiva. Les subtileses del que passa entre les persones. Els silencis i esbrinar què hi ha darrere d’ells. L’emotiu de pensar que, en realitat, gairebé tots ho estem fent el millor que podem».