«El quinto día»: Quan els oceans contraataquen

El quinto día (Movistar Plus+) comparteix el seu títol original (The swarm) amb El enjambre, pel·lícula oblidada d’abelles assassines dirigida el 1978 per Irwin Allen. Alguna cosa té en comú amb aquesta catastròfica pel·lícula de catàstrofes: de nou, som davant un exemple de terror basat en la naturalesa. Però, alhora, hi té poc a veure. Si en el film d’Allen les abelles atacaven perquè sí, en aquesta sèrie hi ha motius per a la concatenació de fenòmens lligats a una força misteriosa.

És a dir, la naturalesa es cobra aquí una lògica venjança pels nostres abusos, com en (millors) exemples de terror dels setanta, com ara a Sucesos en la IV fase, primera i única pel·lícula dirigida pel mestre dels títols de crèdit Saul Bass, en què unes formigues dissenyaven un pla diabòlic per treure’ns el relatiu domini del planeta, i a Largo fin de semana, el clàssic de Colin Eggleston del 1978 (fidelment revisat 30 anys després) sobre una regirada animal.

En el cas de El quinto día, són els oceans i les seves criatures, cansades de ser explotades, els que contraataquen. Una premissa així resultava visionària el 2004, quan es va publicar originalment el best-seller de Frank Schätzing en el qual es basa la sèrie. I resulta més que pertinent el 2023, quan els efectes de l’home sobre els ecosistemes s’han tornat més difícils d’ignorar que mai. Tant de bo resulti menys actual després del 2030, quan el 30% dels oceans hauria d’estar protegit per l’acord recentment aconseguit per l’ONU.

‘Showrunner’ amb experiència

El que havia de ser, en principi, una pel·lícula liderada per Uma Thurman, ha acabat sent una sèrie europea de gran pressupost, de finançament sobretot alemany, però rodada principalment a Itàlia i en un gegantesc tanc d’aigua als afores de Brussel·les. El showrunner Frank Doelger ha vist de prop rodatges aparatosos: va produir per a HBO Roma, John Adams i una petita sèrie, Juego de tronos, que li va valer quatre dels seus sis Emmy.

Del llibre, el que més va captivar Doelger va ser aquesta misteriosa arrencada en Huanchaco (el Perú), on un humil pescador es tirava a la mar en la seva barca (vaixell fet de joncs) i acabava enfrontat amb l’impossible. A una dotzena de quilòmetres de la costa, la seva xarxa sembla enganxar-se en el fons marí i tirar-lo cap avall. Quan se submergeix per treure-la de les roques, arriba la imatge de xoc: aquest enorme banc de peixos bloquejant el camí de tornada.

Aquest pròleg apareix perfectament reproduït en la sèrie, però Doelger fa en realitat bastants canvis en una novel·la extensíssima (1.184 pàgines en l’edició de butxaca espanyola) i centrada en una recerca científica de creïble precisió. Per treure aridesa al relat, ha convertit els antics científics de talla mundial en personatges més joves (i de major diversitat ètnica) que guanyen fama a mesura que es desenvolupa l’acció.

Per exemple, Alexander Karim (vist en Tyrant) interpreta un Sigur Johanson una dècada més jove. Durant una recerca sol·licitada per la seva antiga amant Tina (Krista Kosonen), el professor de biologia marina descobreix una nova variant de cucs de gel que podria desestabilitzar la plataforma continental de la Mar del Nord i donar peu a la formació de tsunamis.

També hi ha altres motius per a la inquietud. Un cetòleg canadenc (Joshua Odjick) assisteix amb estupor als atacs d’orques i balenes geperudes contra els humans. A les illes Shetland d’Escòcia, una estudiant de doctorat de biologia marina (Leonie Benesch) descobreix insòlites quantitats de metà congelat en la superfície marina. I a França, la biòloga molecular Cécile Roche (Cécile De France) segueix el rastre d’un bacteri letal en l’aigua potable.

El monstre som nosaltres

Encara que l’acció resulti més àgil que a la novel·la, Doelger no ha volgut renunciar a un cert pòsit de verisme. El món fantàstic es desplega a poc a poc, una vegada se’ns ha introduït en una realitat tangible. La força estranya darrere de tot això, amagada en l’oceà Àrtic i en la qual només creu el grup de científics, es revela gradualment.

Però els moments de xoc arriben aviat. Sense entrar en gaires spoilers, direm que El quinto día és una mica una seqüela d’Orca, la ballena asesina, amb el títol en plural. La diferència és que aquesta venjança kàrmica no està dirigida a algú en concret, el capità Nolan de Richard Harris, sinó a la humanitat en general. El més inquietant d’aquesta monster movie, com ha dit Doelger, és descobrir que «el monstre som nosaltres».