«Transatlántico»: Operació rescat

Volent o sense voler, Anna Winger acaba sempre escrivint sèries que reflecteixen el present a través de la història. Li va passar a Deutschland 83, aquell excel·lent drama d’espionatge situat a la guerra freda, un mà a mà amb el seu marit Jörg: «Escrivíem la sèrie mentre Putin signava l’annexió de Crimea a Rússia i les velles divisions entre Rússia i Occident tornaven a emergir a la superfície», explica la realitzadora en una entrevista individual.

D’altra banda, abans de l’estrena d’Unorthodox, la seva adaptació reeixida de les memòries d’alliberament de Deborah Feldman, la nostra entrevistada ja treballava en el que acabaria sent Transatlántico (que es pot veure a Netflix), relat de les heroïcitats de Varian Fry (Cory Michael Smith), el periodista literari estatunidenc que a mitjan 1940 va arribar a Marsella com a cap del Comitè de Rescat d’Emergència, una organització fundada per ajudar a escapar a lloc segur els perseguits pels nazis i el col·laboracionisme francès. Entre ells, molts artistes i escriptors, sobretot jueus; gent com l’artista Max Ernst i la pensadora Hannah Arendt.

Refugiats

Des de fa dues dècades viu a Berlín, però Winger és estatunidenca, filla de pares antropòlegs amb molts col·legues que havien arribat al país com a refugiats durant la Segona Guerra Mundial. Alguns d’ells, ajudats pel mateix Fry.

La guionista i productora (abans fotògrafa) va tornar a pensar en aquelles històries durant la crisi de refugiats a Europa del 2015. «La història mai es repeteix, però moltes vegades rima, com diria Mark Twain. Amb cada guerra veiem gent desplaçada, sense casa, sense pàtria. Aquestes coses passen en cicles i, per desgràcia, va succeir una altra vegada». I una altra vegada només uns dies després de començar el rodatge a Marsella de Transatlántico.

«Per descomptat, no esperàvem rodar aquesta sèrie mentre arrencava una altra guerra a Europa. La meva crisi de refugiats estava inspirada en una altra, però no esperàvem rodar mentre esclatava una tercera», es lamenta.

Novel·la d’inspiració

Quan ja feia temps que donava voltes a com recordar la història, Winger va saber de l’existència de The flight portfolio, novel·la de Julie Orringer que va acabar valent-li com a font de context i important inspiració per als processos psicològics de Fry, també descrit aquí com un home gai. Aquesta última part no és ficció (el fill de Varian va confirmar la identitat oculta del seu pare el 2019), però sí que ho són moltes altres: «La sèrie és un relat molt ficcionat d’una història real, basat al seu torn en un altre relat que ja era molt ficcional en si mateix», avisa la realitzadora davant les possibles suspicaces d’alguns espectadors de Netflix.

Lluny del docudrama sever, Transatlántico ofereix una mescla bastant vibrant de drama, comèdia i romanç.

Winger aborda amb llum i color les peripècies de Fry i els seus associats, entre els quals destaquen generosos voluntaris com Mary Jayne Gold (Gillian Jacobs), rica hereva de Chicago que inverteix el seu propi fons fiduciari, i l’intel·lectual jueu alemany Albert O. Hirschman (Lucas Englander), després famós economista als Estats Units.

«A l’hora de buscar un to, sobretot pensava en la classe de pel·lícules de Hollywood que per aquella època estaven escrivint molts guionistes europeus exiliats. Títols com, per exemple, Ser o no ser i Casablanca. Feien ser l’humor i les històries d’amor i moltes eines atractives per processar el dolor pel qual passava Europa».

Llum a la foscor

En incloure diversos moments de levitat en la dura tragèdia, la cocreadora (amb el seu col·lega pròxim Daniel Hendler) de Transatlántico volia recordar-nos que fins i tot en la pitjor de les crisis continuem sent, sobretot, éssers humans.

«L’humor, la creativitat, l’amistat, el sexe, les relacions amoroses… Totes aquestes coses poden llançar llum a la meitat de la foscor. Fer-nos sentir vius quan tot el que ens envolta és terrible», conclou.