D’acord, aquesta tendència insistent a ressuscitar tot el conegut (i fins i tot el no tan conegut) comença a ser un càstig, però cal dir-ho, avisar-ho: alguns reboots són millors que uns altres. Entre els més distingits dels últims temps trobem Justified: Ciudad salvaje (Disney+, des de dimecres), seqüela tardana de Justified: La ley de Raylan (2010-2015), cèlebre thriller de cor western amb base en les històries d’Elmore Leonard sobre Raylan Givens (Timothy Olyphant), un expeditiu agutzil federal que va debutar en la novel·la Pronto del 1993.
Com ja diu el títol, Justified: Ciudad salvaje és una espècie de mash-up o remescla: una extensió de les peripècies de Givens alhora que, així és, una adaptació de Ciudad salvaje, novel·la de Leonard del 1980 sense Givens en la trama. L’adaptació, convenientment actualitzada, suposa la culminació d’un llarg trànsit del llibre a la pantalla: el mateix Sam Peckinpah havia tractat de portar-ho al cinema en els vuitanta (amb un guió del seu autor), i en la dècada posterior, Quentin Tarantino va sospesar també fer-ho abans de decantar-se per un altre llibre de Leonard, Rum punch, per a donar forma a l’excelsa Jackie Brown.
Amb veterans de l’original
Al capdavant del projecte no trobem al guionista-productor Graham Yost, ara ficat en un acord amb Apple TV+ del qual han sortit ja un parell de perles com Slow horses i Silo. Però almenys el substitueixen dos veterans de la sèrie original, el director/productor executiu Michael Dinner i el productor executiu Dave Andron. Segons va explicar el primer en The Hollywood Reporter, tot va començar al seu cap com una translació fidel de la novel·la, però va començar a prendre un altre rumb després que Timothy Olyphant li comentés que segons ell i Tarantino, a les ordres del qual rodava Érase una vez en… Hollywood, no hi hauria millor font possible que Ciudad salvaje per a noves aventures de Givens.
Era el mateix que pensaven en la cadena FX: abans que adaptar Ciudad salvaje, semblava més desitjable lligar el seu argument a Justified i, de pas, no jugar-se-la tant amb la inversió. Mentre es resolien qüestions de drets, Dinner va començar a repartir-se episodis amb Tarantino, que en principi es va quedar amb el tercer. Però arribat el moment de preparar el rodatge, el director de Pulp fiction va decidir posar per davant el segon embaràs de la seva esposa. Segons Dinner, Tarantino va seguir amb ells «en esperit».
Un músic sociòpata
En la (a priori) sèrie limitada ens retrobem amb Givens a Florida, Miami, on fa dècada i mitja es va mudar des de Kentucky per a estar més prop de la seva ara exmuller Winona i la seva filla Willa (Vivian Olyphant, filla de Tim), convertida en una adolescent insofrible a l’estil d’Elisha Cuthbert en 24. De camí a un campament per a joves problemàtics, pare i filla tenen una trobada fortuïta amb uns perdonavides als quals acaben transportant sense afecte a Detroit.
Mentre la seva estada a la ciutat del motor s’allarga, Givens creua camins (havia de passar) amb un violent sociòpata: Clement Mansell (Boyd Holbrook), un tipus esmunyedís i imprevisible, aspirant a nou Jack White quan no està estafant o matant. Mansell és l’eix sobre el qual giren altres interessants personatges: Sandy Stanton (Adelaide Clemens), el seu còmplice en una trama per a explotar a ricassos incauts; l’advocada defensora Carolyn Wilder (Aunjanue Ellis), ficada a contracor en la defensa de l’assassí, o l’amo del bar Sweetie (Vondie Curtis-Hall), en la sèrie amb un curiós passat com a baixista i gairebé, gairebé col·laborador en el clàssic P-Funk Atomic dog de George Clinton.
Walter Mosley entre els guionistes
Tot el que va fer gran a Justified segueix present aquí. Tenim a aquest heroi memorable, de maneres suaus però molta ràbia continguda. O aquests diàlegs d’enginy feroç, alhora lapidaris i conreats, en els quals es barregen sense rubor el sagrat i el profà. A la sala de guionistes va arribar a treballar Walter Mosley, el mestre de la novel·la negra que ens va donar al famós detectiu Easy Rawlins.
I alhora, aquesta és una altra classe de Justified, una en la qual el salt temporal converteix a Givens en una figura, si cap, encara més anacrònica, una relíquia en un món modern de Bizums i vídeos de gats. Un vaquer lleugerament cansat de ser-ho, capaç de l’autocrítica, que es pregunta durant quant temps més podrà continuar caçant bandolers. «La carretera que té per davant és més curta que la que té a la seva esquena», ha dit Dinner en The New York Times. «Al final de la història el portem a un lloc on ha de prendre decisions sobre la seva vida». Aquí estarem fins a l’últim minut.
