Des que Laura Pausini va guanyar el festival de Sanremo el 1993, quan tenia només 18 anys, hi ha una pregunta que sempre l’ha obsessionat: Com hauria sigut la seva vida sense aquella victòria? «Deu ser que soc melancòlica. Però, quan una persona com jo, que mai havia somiat ser famosa, viu amb tot això des de fa tants anys, no s’oblida del que era abans», es justifica a EL PERIÓDICO. Ara, amb 47 anys, s’ha decidit a plasmar els seus pensaments sobre com hauria sigut aquella altra vida, allunyada dels focus i els grans escenaris en una pel·lícula documental, ‘Laura Pausini. Un placer conocerte’, que Amazon Prime Video estrena aquest dijous 7 d’abril.
La pel·lícula recull moments de la vida familiar i professional de la ‘coach’ amb més desimboltura que ha passat per ‘La Voz’ des que va començar a cantar amb el seu pare al piano-bar amb 8 anys fins a la seva faceta com a mare de la petita Paula, de 9 anys, fruit de la seva relació amb el músic i productor Paolo Carta, amb qui té una relació de 17 anys. Tot i que també li dona l’oportunitat de recrear aquesta altra vida inventada interpretant-se a si mateixa.
Però tranquils, perquè l’huracà italià que ha venut més de 70 milions de discos al llarg de la seva carrera no està pensant a obrir-se camí com a actriu. «Pot semblar que estic actuant, però en realitat estic fent de mi mateixa». Tant que confessa que els que pitjor ho van passar van ser els altres actors que compartien escenes amb ella, perquè la cantant italiana mai les repetia amb les mateixes paraules.
Presentadora d’Eurovisió
Posseïdora d’un envejable palmarès en el qual figura un Globus d’Or per ‘Io sì’, de la pel·lícula ‘La vida por delante’, per la qual també va estar nominada a l’Oscar) i diversos Grammy i Grammy llatins, la intèrpret de ‘hits’ com ‘La soledad’ i ‘Se fue’ és una dona que necessita nous estímuls en la seva carrera. Aquest any no li faltaran, ja que serà presentadora d’Eurovisió al costat de Mika i Alessandro Cattelan els dies 10, 12 i 14 de maig, a Torí (Itàlia). «M’està donant molta força perquè és un repte difícil. A Itàlia he presentat programes de televisió, però això és diferent i, a sobre, tot en anglès. M’hi estic preparant i estic molt emocionada. ¡No veig l’hora que sigui maig!», exclama, ansiosa.
Qui l’hi havia de dir, perquè quan va començar la seva etapa en la música mai havia sentit parlar del veterà festival de la cançó, que aquest any arriba a la 66a edició. El va descobrir a Espanya. «Quan vaig guanyar el Sanremo, Italia no hi participava i ningú de la meva generació sabia el que era. Però un dia que estava de promoció a Espanya, un periodista em va preguntar per Eurovisió i no vaig saber què contestar-li. Eren els anys 2000, ho vaig buscar a YouTube i em va apassionar», recorda. «Me’n vaig alegrar molt quan Itàlia va tornar a participar després de tants anys sense fer-ho», explica, fent referència a l’absència del seu país en el certamen de manera intermitent: va sortir-ne per primera vegada el 1981, durant dos anys. El 1986 van tornar a marxar, igual que entre 1994 i 1996 i 1998 i 2010, fins que l’any passat van triomfar gràcies al rock de Måneskin.
La guerra d’Ucraïna
Pausini ha fet els deures de cara al festival. «N’he escoltat totes les cançons, però per contracte no puc dir res, perquè no puc influir ningú», afirma l’artista, que no creu que en les votacions influeixi gaire el veïnat entre països. «Nosaltres tenim San Marino i mai ens vota», recalca.
No obstant, és conscient que aquest any hi ha un tema polític que sobrevolarà el certamen, la guerra d’Ucraïna, després de l’expulsió de Rússia. «Em sap greu recordar que, des que vaig començar la meva carrera, sempre hi ha hagut guerres», lamenta. «Però la música mai s’ha aturat i crec que és just, perquè a través l’art la gent continua tenint esperança, força i continua somiant». D’allà l’eslògan d’aquest any, ‘The sound of beauty’: «El so de la bellesa, perquè dins de la bellesa hi ha pau», conclou.
