A Carlos Cuevas (Moncada, Barcelona, 1995) interpretar escenes de sexe és una cosa a què ja està habituat, perquè n'hi havia (i potents), a 'Merlí', 'Merlí: sapere aude' i a la pel·lícula 'Donde caben dos', tot i que agraeix que ara hi hagi un departament d'intimitat per gestionar-les. A més, si les roda amb el seu amic Miki Esparbé (Manresa, 1983), intèrpret d''El innocente' i 'Reyes de la noche', i amb qui va coincidir en aquest darrer film, tot és més fàcil. Tots dos donen vida a dos gais a 'Smiley', la sèrie que acaba d'estrenar Netflix, una comèdia romàntica amb fons nadalenc nascuda per enamorar.

Les trobades i els malentesos són habituals a les comèdies romàntiques, i les que protagonitzen Álex (Cuevas) i Bruno (Esparbé) a 'Smiley' neixen en els prejudicis. Perquè el primer nodreix el seu múscul al gimnàs, i l'altre, el seu intel·lecte consumint cultura. Tot i que l'amor no sembla tenir-ne, de prejudicis.

Era hora que es fes una comèdia romàntica nadalenca a Espanya?

Carlos Cuevas (C. C.): És un gènere fantàstic, que funciona molt bé i del qual als anys 90 hi va haver molts referents. Però potser faltava un referent contemporani i això significava incloure-hi el moviment LGTBI. Mira que senzill: només canviant allò de noi i noia per dos nois com a protagonistes, es produeix una veritable revolució. Un gir copernicà on ara altres referents són possibles i segurament molta gent agrairà tenir-ne a partir d'ara. Tant de bo n'hi hagi moltíssims més!

No és una sèrie d'amor gai. És sobretot una sèrie d'amor.

Miki Esparbé (M. E): Un dels mèrits de la sèrie és la diversitat. I 'Smiley', per sobre de tot, explica coses molt universals. Parlem de l'amor, del desamor, de l'amistat, de l'ambició, de la projecció. Són elements que qui més o qui menys està acostumat a trobar-se a la vida. I juguem amb les eines que ens permet el gènere de comèdia romàntica: amb tots els clixés que hem conegut en altres, però protagonitzada per dos homes. És un gir necessari. I esperem que n'hi hagi més.

Entre gais també hi ha prejudicis. Un és el cultureta i l'altre...

C. C: ... el culturista (riu).

I la història va, precisament, de com els costa de superar-los.

C. C: Però no és tan diferent d'altres històries. Romeu i Julieta també es prejutgen per formar part de famílies antagòniques. És un dels mecanismes perquè funcioni tan bé aquesta comèdia d'embolics. Si tot fos molt rodat, duraria la meitat i no hi hauria tants conflictes. També forma part de l'engranatge de la comèdia romàntica, que tinguis tota l'estona per saltar ponts. La comèdia romàntica fomenta aquests infinits desacords entre ells.

M. E.: Partim d'aquests dos clixés d'arrencada. Però la sèrie el que permet és veure en els vuit capítols tot el recorregut d'aquests dos personatges. Bruno i Álex no es queden només en aquesta etiqueta d'Álex Dos Gimnasos (així ho el té guardat al seu telèfon en Bruno) i Bruno Pedante (com li té l'Álex), sinó que, aquest és el mèrit de la història i una eina més del gènere, tots dos tenen por de mostrar-se com són, com se senten. Per la por d'exposar-se, de fracassar, de perdre, que els facin mal... Hi ha molt de dolor amagat darrere d'aquestes capes que fa que siguin molt fàcilment empatitzables tant l'un com l'altre i t'hi vagis posicionant. És fàcil comprendre'ls a tots dos i això té molt mèrit.

A diferència de l'obra de teatre, que només eren dos personatges, a la sèrie hi ha altres trames: parelles de lesbianes, d'heterosexuals, de gent gran… Això permet que molta gent s'hi senti identificada.

C. C.: La sèrie pot agradar a gent jove, a famílies, a gent gran... Gent del col·lectiu i de fora del col·lectiu. Smiley és molt transversal perquè va d'amor i de Nadal, dues coses que ens agraden a tots i tots vivim amb il·lusió.

Les escenes de sexe són potents. En Carlos ja n'ha protagonitzat a 'Merlí', 'Merlí: sapere aude' i a la pel·lícula 'Donde caben dos'. En aquesta última van coincidir.

M. E.: És a l'única en què hem coincidit i hem fet escenes de sexe.

És bàsica la química per això?

M. E.: La química ajuda. Còmode, còmode, no ho és mai per a ningú quan es roda una escena de sexe. És incòmode per al director o la directora, és incòmode per a l'equip artístic. Però, òbviament, cal explicar-ho i forma part de la història. La qüestió és quina és la millor manera d'explicar-ho i la manera més pràctica d'arribar al resultat que s'ha acordat i pactat. I aquí és molt important destacar la tasca del departament d'intimitat, que cada cop inclou més plataformes. Un intermediari necessari entre l'equip de direcció i l'artístic. El que es pacta és allò que acaba sent. En el nostre cas, en ser amics prèviament hi ha molt de camí en aquesta confiança i complicitat ja fet. Però he agraït la seva feina.

Carlos, quan vostè va començar ja existia aquest departament o les va haver de fer a les braves?

C. C.: A les braves. Aquest és el primer projecte en què trobo aquesta figura, perquè és molt recent a Espanya. La lideren Lucía i Tábata, les primeres a emprendre-la. Jo he tingut experiències força desagradables rodant escenes de sexe. Perquè es fan amb pressa les coses, perquè ningú no hi ha pensat, perquè es canvia d'opinió en l'últim moment.... I si dius: «No hi ha barnús?», responen «No ho havíem pensat!». Són coses que t'adones amb l'experiència, però no hi ha cap mena de marge per a la improvisació. I en una escena on et sents vulnerable, ho agraeixes molt. No només tu, tot l'equip. Perquè una vegada els vaig dir: «A mi no m'importa que se'm vegi nu, el que no vull és que surti a la pantalla». I em van dir que potser hi havia gent de l'equip a qui incomodava o violentava. Per les seves religions, per algun trauma, perquè no et ve de gust… Així protegeixes l'equip. És com un blindatge.

Com a 'Intimidad' amb l'euskera, apareix el bilingüisme amb trames en català de forma natural.

M. E.: És molt necessari que una sèrie com 'Smiley', que arriba a més de 190 països, tingui un trama en català. Em sembla estrany, curiós, que no hagi sortit en una ficció amb tant d'abast. És una mostra que toca fer-ho i que, a més, tant de bo amb el temps hi hagi més projectes que ho mostrin. Perquè és una realitat a la ciutat de Barcelona per a qualsevol que hi visqui.

Guillem Clua diu que està obert a una altra temporada, perquè encara hi ha històries per explicar. I vostès?

C. C.: Rotundament sí!