Les germanes Joana i Mireia Vilapuig, de 28 i 25 anys, van ser fa una dècada estrelles infantils gràcies a ‘Polseres vermelles’. La famosa producció de TV-3 va fer que visquessin situacions poc comunes per a la seva edat i ho han volgut plasmar a ‘Selftape’, una sèrie de Filmin en què barregen realitat i ficció i que furga en temes com l’èxit, el fracàs, la gelosia i la competitivitat en una carrera tan complicada com la d’actriu.

¿Com va sorgir la idea de la sèrie? 

Joana Vilapuig: Després de ‘Polseres’ van començar a arribar-nos càstings per als mateixos personatges, així que es generaven comparacions entre nosaltres. Hi va haver un moment en què vam pensar: «no passa sovint que dues germanes visquin això i que, a part, estiguin competint». Tampoc ens sortia feina i estava sent bastant dur perquè el somni que havíem projectat no es complia.

Mireia Vilapuig: Quan vam decidir que volíem fer aquest projecte, el primer que vam haver de fer va ser parlar molt entre nosaltres i explicar-nos què havia viscut cadascuna en aquell passat.

¿Va ser difícil gestionar aquella constant comparació entre ambdues?

Joana: Ha estat ‘heavy’. Crec que ara sé gestionar molt millor la gelosia o el fet de comparar-me amb qualsevol persona perquè ho he viscut amb la Mireia. A més, ens assemblem molt físicament, venim del mateix lloc, volíem el mateix...

Mireia La professió d’actriu ja et posa en un context de comparar-te constantment amb les companyes; a més, es tracta d’una indústria molt petita on totes ens coneixem. Doncs això nosaltres ho portàvem a casa i ho vivíem amb la nostra germana. Sempre hi havia la pregunta: I si t’agafen a tu, ¿què passa? ¿I si m’agafen a mi? ¿On és la línia entre la professió i la nostra relació?

¿Quant hi ha de ficció i de realitat a la sèrie?

Joana: Hi ha molta veritat i molta ficció.

Mireia Estarà al 50%.

La trama de ‘Selftape’ planteja una situació tensa des del principi, perquè la Mireia es queda amb un paper que havia de ser per a la Joana.

Joana: Sempre teníem al cap que el personatge de la Mireia tenia més èxit professional però que estava pitjor a nivell de relacions. En canvi, a la Joana li costa trobar feina però té una xarxa d’amistats molt més gran.

Un dels elements distintius de la sèrie són els vídeos que apareixen, dels seus càstings i d’escenes familiars, aquests ‘selftapes’ que donen títol a la producció.

Joana: Són vídeos d’arxiu intercalats amb la ficció per explicar una mica d'on ve el «trauma» d’elles dues.

Mireia Un punt clau del procés de creació va ser quan vam decidir que volíem utilitzar les imatges d’arxiu dins de la sèrie. D’alguna manera emfatitza la relació de les dues germanes.

Joana: I fa que la línia entre realitat i ficció estigui encara més desdibuixada.

¿Va ser complicat ser nenes actrius? ¿O va ser més difícil créixer i assumir que l’èxit pot ser efímer?

Joana: El després.

Mireia Tot té els seus pros i contres. Nosaltres hem viscut aquesta realitat, però tenim moltes companyes que van començar més tard, que és el més lògic, i també els va ser dur entrar. Al començar tan jove com a actriu et roben una mica la infantesa, entens la professió des d’una posició molt estranya.

Joana: I distorsiona la teva perspectiva de futur. La nostra mare ens deia: «Amb 20 anys no podeu pensar que heu fracassat, us queda tota la vida per davant». Nosaltres hem viscut situacions bastant dures de pors que m’han fet entendre que la professió no és el camí de roses que em pensava quan tenia 15 anys. 

Mireia Aquesta professió té una façana molt bonica, però per dins hi ha molts moments de passar-ho malament.

«La nostra mare ens deia: ‘Amb 20 anys no podeu pensar que heu fracassat’»

‘Seltfape’ també aborda com el fet d’haver sigut actrius de petites ha influït fins i tot en les seves relacions més íntimes actualment.

Mireia ‘Selftape’ no és una sèrie que parli explícitament de sexe. Però teníem clar que volíem parlar de manera personal de situacions que hem viscut. Vam ser unes adolescents molt sexualitzades. Ho vam haver de digerir, parlar-ho molt entre nosaltres i entendre que hi ha moments en la professió, dins d’un rodatge, en què et sents incòmoda i has de posar límits.

Joana: Hem viscut escenes de sexe en rodatges en què ens hem sentit molt vulnerables o nues, tot i que podíem estar vestides, així que ens volíem sentir segures i protegides a la nostra sèrie. Crec que al rodatge vam tenir més escenes de nus que s’han acabat tallant al muntatge perquè ens despullem tant emocionalment que potser resulta una mica aclaparador. Volíem autoprotegir-nos perquè de vegades no ho hem estat i ens hem adonat que al fer una escena de sexe pots acabar en una pàgina porno.

¿Tenien clar que la sèrie havia d’apostar per combinar el català i el castellà? Tot i que també apareguin l’anglès i el noruec de forma puntual.

Joana: Era important que la Mireia i jo, que parlem en català, féssim el mateix a la sèrie. Filmin i Filmax [la productora] ens han donat absoluta llibertat per crear en l’idioma que volguéssim. És com a la vida: amb la meva parella parlo en anglès, tinc amics amb qui parlo en castellà i amb la meva família, en català.

Mireia Volíem ser el més coherents possible amb la nostra vida i no posar-nos una barrera lingüística. Fer-ho era absurd i està més relacionat amb la política que amb el que nosaltres volíem explicar.

¿La sèrie ha estat terapèutica per a vostès?

Mireia Absolutament. Abans de fer-la no ens coneixíem tant.