Difícil ho tindran a World Productions per a superar els resultats obtinguts amb el thriller policial Line of duty, el qual el final de la sisena temporada (de sèrie?) va aconseguir al Regne Unit els 12,8 milions d’espectadors, és a dir, un 56,2% de share. L’atenció, a més, va ser merescuda: poques sèries tan electritzants han passat per les nostres pantalles en els últims anys com aquesta creació de Jed Mercuri, exploració de l’ambigüitat del bé i del mal a través d’una alambinada trama de poder, corrupció i mentides.
Però la nova proposta de World, Vigil: conspiración nuclear (Movistar+), mereix també tots els globus oculars del món. Els del Regne Unit ja els ha aconseguit: en els set primers dies de la seva estrena, va ser vista per 10,2 milions d’espectadors, convertint-se en la nova sèrie més vista en la BBC en tot l’any.
L’èxit era de preveure, no sols per la bona ratxa de World (també responsables de Bodyguard), sinó per l’alt nivell del seu equip creatiu. El seu creador és Tom Edge, guionista de The Crown o la saga Cormoran Strike. I el seu director principal, James Strong, l’home que va portar en un primer moment les regnes d’èxits com Broadchurch i Liar.
A més, surt Martin Compston, l’Steve Arnott de Line of duty, encara que potser menys del que molts voldrien.
La trama de Vigil: conspiración nuclear arrenca amb un misteri que acaba donant peu a un altre. En els voltants de l’illa de Barra Head, a Escòcia, un pesquer i la seva tripulació són arrossegats cap a les profunditats per una força misteriosa. Una mica menys d’una milla més enllà, el submarí nuclear HMS Vigil rep la seva trucada d’emergència. Segons el sergent primer Craig Burke (el gran Compston), haurien de pujar i ajudar-los, però el capità Newsome (Paterson Joseph) opina que no és prudent arriscar-se a revelar la seva posició sense saber què ha passat realment. Burke és enviat a la seva llitera. I, segon misteri, aquesta és l’última vegada que el veurem viu. La versió oficial parla d’una sobredosi d’heroïna.
Subgènere submarí
La mort ha succeït en aigües territorials britàniques, així que el cas pertany a la policia. La seva millor investigadora, la inspectora cap Amy Silva (Suranne Jones), ha de traslladar-se al submarí tres dies per a il·luminar la foscor. Però res més tancar-se l’escotilla, es topa de cara amb una comunitat inhòspita, feta a parts iguals de secretisme, jerarquies i enemistats internes. Després d’explorar el cos de Burke, sosté que va ser assassinat, però ningú allà baix sembla planejar, cooperar ni escoltar.
Silva no pot trucar a terra. Pot rebre missatges, però des del submarí no s’emeten senyals tret que hi hagi una emergència. L’angoixa de l’espectador va creixent al mateix temps que s’evidencia més i més la profunditat d’una conspiració que involucra a la marina i els serveis de seguretat del Regne Unit.
Claustrofòbia inquietant, argot inintel·ligible però fascinant, companyonia (o tot el contrari) en les pitjors circumstàncies, tensió potser nuclear: hi ha un subgènere més emocionant que el drama de submarí? En televisió, els exemples són menys dels que deurien, però alguns d’ells són destacats, començant per El submarino (Das boot), clàssic del cinema antibèl·lic de Wolfgang Petersen que va cobrar forma de diferents minisèries a posteriori.
Fa dos anys arribava a AMC la seva interessant seqüela, amb la gran Vicky Krieps (El hilo invisible, Tiempo) com una traductora nazi que acaba absorbida per la resistència francesa de la Rochelle en el 1942. D’altra banda, tampoc hem d’oblidar el Viaje al fondo del mar d’Irwin Allen, la minisèrie The deep o l’efímera Último destino, encara que després del seu gran pilot no es decidís entre ser Band of brothers o una altra Scandal.
