Hi ha històries que no necessiten sèrie i altres que van poder quedar-se en pel·lícula, però la de Pachinko demanava les 36 hores planejades per la showrunner Soo Hugh (primera temporada de The terror). La novel·la de Min Jin Lee de 2017 explica l’odissea de fins a quatre generacions d’una família d’arrels coreanes; gairebé vuit dècades d’acció alhora íntima i èpica amb el rerefons de l’ocupació de Corea pel Japó i la Segona Guerra Mundial.
La sèrie d’Apple TV+ és ja des de la seva estrena un entrecreuament fascinant de temps distants i paisatges contrastats, una tranquil·la voràgine emocional amb un personatge, Sunja, com a element cohesionador. D’una banda, se’ns explica la seva història iniciàtica: com va créixer en una família pobra de la Corea ocupada (la petita Yu-Nan Jeon és una revelació), va quedar embarassada (ja interpretada per Minha Kim), va descobrir la veritat sobre el seu amant (Lee Minho) i va acabar deixant la seva terra enrere. D’altra banda està el camí, ja en els 80, del seu net Solomon (Jin Ha, de Devs), jove banquer americanitzat que torna al Japó per a tancar, potser amb ajuda de la seva àvia (Youn Yuh-jung, guanyadora de l’Oscar per Minari), un lucratiu acord de desenvolupament immobiliari. A les trames sobre migració i identitat s’uneix un misteri de suspens: la desaparició i aparent reaparició de Hana, una noia de l’adolescència de Solomon.
Res de llàgrimes fàcils
La coreanaestatunidenca Hugh ha passat els últims quatre anys treballant en la sèrie, un veritable desafiament narratiu al qual es va llançar sense pensar-ho, tant per la seva connexió emocional amb la història com pel seu amor pel risc: «Quan algú em diu que alguna cosa és impossible, em donen més ganes de fer-ho», explica en videotrucada.
Moltes produccions estatunidenques insinuen que és impossible escoltar més d’un idioma (l’anglès) en una sèrie, es desenvolupi on es desenvolupi l’acció, però en aquesta tots els personatges parlen en la seva pròpia llengua materna: es combinen diàlegs en coreà, japonès i anglès. «Era bàsic utilitzar aquests tres idiomes. Estem explicant una història sobre migració, sobre mudar-se a un altre lloc i perdre una pàtria. Si no veus als personatges usant el seu idioma, o no sabent usar un altre, tot perd sentit».
A aquests tres idiomes s’uneix una habitació bastant universal: el silenci. Hugh volia que les escenes respiressin i que la poesia es llisqués entre petites cantonades, sense forçar mai les infinites possibilitats de l’emotivitat. «No volia resultar manipuladora. Volia que ens guanyéssim les llàgrimes en lloc de buscar la llàgrima fàcil. Per exemple, m’encanten aquestes interpretacions en les quals veiem a l’actor tractant de no plorar. Em sembla més interessant».
Directors amb llibertat
Quan pregunto a Hugh per possibles referències a ni vell de televisió o cinema, cita des de les més èpiques minisèries dels anys 80 (sobretot, Recuerdos de guerra) fins a les pel·lícules de Hirokazu Koreeda (Still walking, De tal padre, tal hijo). «També parlem molt sobre Mizoguchi», recorda l’ascètic cineasta Kogonada (Columbus), que comparteix la direcció amb Justin Chon (Gook). «M’encanta Ozu, però en aquesta història semblava més encertat remetre’s a Mizoguchi: pel·lícules sobre la tragèdia de les dones, sobre les seves càrregues, explicades gairebé com si fossin contes de fantasmes, amb elegància i misteri. Però mai ens van demanar imitar a ningú, en realitat».
La televisió és, presumptament, el lloc on un cineasta acudeix per a perdre la seva identitat, però l’experiència va ser diferent per a Kogonada i Chon. «Em feia por haver d’ajustar-me a uns paràmetres –explica el segon–, però vam poder trobar la nostra pròpia manera de fer les coses». «Sincerament, no hauria suportat fer sol plans mitjans curts», afegeix. Els plans generals o els primers plans de propietats místiques també van ser possibles.
Encara que específica en els seus contextos geogràfics i històrics, Pachinko aborda en realitat temes universals. Kogonada creu que la sèrie viatjarà sense problemes pel món: «No tracta només sobre la història asiàtica, sinó sobre la història humana. Crec que afectarà a tothom perquè tots coneixem aquests cicles de la història, i ho estem veient ara també, en què hi ha opressió, èxode i, després, necessitat de reconstruir, de sobreviure».
Power pop i clàssica actual
Com El pacificador, la tristíssima Pachinko s’obre, curiosament, amb una seqüència de crèdits que és pur goig: veiem al repartiment de la sèrie ballar en un pachinko (els salons recreatius del Japó) al ritme de Let’s live for today, dels pioners del power pop The Grass Roots. El score original, molt diferent, és a càrrec de Nico Muhly, prodigi de la clàssica moderna que serveix aquí una de les seves millors obres. «Una de les millors bandes sonores mai creades per a una sèrie, al meu entendre», diu Soo Hugh. «Volia música coral i Muhly és brillant component-la. Bé, és brillant component el que es proposa. Li vaig demanar que tot tingués un aire sagrat: fins i tot l’amor d’una mare és una cosa sagrada, una forma d’adoració». Sagrat score i sagrada sèrie.
