Una gran comèdia melancòlica sobre com guanyar-se (o no) la vida als Estats Units? Només sent el que semblava en la seva arrencada, Atlanta ja hauria estat important. A ningú li hauria importat passar l’estona amb el desubicat Earn (Donald Glover); el seu primer camell i raper Alfred, àlies Paper Boi (Brian Tyree Henry); el místic Darius (LaKeith Stanfield), o la núvia d’anada i tornada del primer, Van (sempre magnífica Zazie Beetz). Però Glover, creador a més de protagonista, havia imaginat una altra sèrie: «una «Twin Peaks» amb rapers».

I així, el que semblava gran comèdia melancòlica va acabar prenent desviaments cap al terror, abraçant la lògica del somni o traient als seus personatges centrals del mig per a excel·lents episodis autoconclusius. Tot això per a explicar sense dogmatismes, també sense respostes, de quines diverses, misterioses formes es cola el racisme en l’experiència negra. 

La seva tercera temporada s’ha fet esperar quatre anys. La culpa ha estat de la pandèmia, però també de les inflades agendes d’un repartiment ara requerit tant per grans directors com pel complex industrial superheroic. Glover ha signat un ampli acord amb Prime Video i anunciat que la quarta temporada d’Atlanta, rodada conjuntament amb la tercera, serà l’última. A tenor dels quatre primers episodis de la tercera (únics facilitats a la premsa), aquest comiat serà en gran. El capítol inaugural, Three slaps, és una subjugant matrioixca de malsons. La que més metratge ocupa és una recreació-reelaboració del veritable suïcidi-assassinat de 2018 en el qual dues dones, Jennifer i Sarah Hart, es van llançar per un penya-segat de la costa del Pacífic amb els seus sis fills adoptius en la furgoneta. Aquestes mares blanques hippies corren (lleuger «spoiler») una sort semblant. Els seus fills viuen una història alternativa. 

És en el segon episodi, Sinterklaas is coming to town, quan ens retrobem amb aquella benvolguda banda a la qual havíem deixat a punt d’embarcar-se en una gira per Europa. Atlanta surt d’Atlanta, però no escapa del racisme, agotzonat després de tradicions només en aparença innòcues o falsos gestos de solidaritat. El concert de Paper Boi a Amsterdam coincideix amb la proliferació nadalenca de xavals vestits de Zwarte Piet (Pere Negre), el controvertit patge del Pare Noel holandès: cara pintada de negre, gruixuts llavis vermells. «De fet, és negre perquè va caure per la xemeneia ajudant a Sant Nicolau», explica un xofer a Earn i Al per a treure ferro a l’assumpte. 

En el tercer episodi, The old man and the tree , els veiem viure altres situacions surrealistes a Londres, on se sumen a la festa d’un multimilionari que podria invertir en la carrera d’Alfred. Els blancs no saben parlar amb negres, ni tan sols amb negres famosos: les interaccions no poden ser més desagradahles i en elles apareixen des de fantasmes insultantment racializats fins a revoltes «woke» de vanitosa aparatositat. 

Tot això es podria llimar saldant el deute de l’esclavitud? Sobre això elucubren Glover i equip en The big payback, rondalla moral sobre què passaria si els ciutadans afroamericans poguessin començar a demandar a hereus de esclavizadores pels crims comesos amb els seus familiars. És gairebé com un episodi de la Twilight zone de Jordan Peele, però més concís (mitja hora rigorosa) i elegant: com la resta dels cinc primers (i, després, el vuitè), compta amb els enquadraments màgics del director Hiro Murai.

Un moment de la sèrie «Atlanta» FX Networks