«S’ha vessat més sang en nom de Déu que per qualsevol altra raó. Si hi ha un crim religiós, hauríem de fer un thriller true crime, hauríem d’investigar per què succeeix una cosa així i intentar que no es repeteixi», explica per videotrucada el guionista Dustin Lance Black, guanyador de l’Òscar en 2009 pel seu treball en Mi nombre es Harvey Milk.
El crim religiós al qual es refereix va succeir a American Fork, Utah, l’any 1984. La mormona Brenda Lafferty i la seva filla Erica, de 15 mesos, van ser assassinades a les mans de dos cunyats de la primera, fonamentalistes que van assegurar haver actuat per ordre de Déu, en una pràctica de l’anomenada expiació amb sang, controvertida doctrina que l’Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies nega des de finals del segle XIX. Brenda havia estat parlant malament de la poligàmia i altres pràctiques defensades pels seus assassins, Ron i Dan Lafferty, durant el seu viratge al fonamentalisme.
D’aquell cas va sorgir en 2003 un llibre de periodisme de recerca, Obeiré a Déu, signat per Jon Krakauer, abans autor del famós Cap a rutes salvatges. Black va buscar allí respostes a la fe de la seva infància. «Jo mateix vaig créixer com a mormó, devot mormó, amb una mare soltera que anava a l’església sis dies a la setmana -explica-. Quan la violència va arribar a casa meva [a les mans del seu padrastre], em va sorprendre l’actitud dels nostres líders religiosos. Vaig començar a preguntar-me per què les dones eren tractades com a éssers inferiors. I el que vaig descobrir és que l’Església mormona, sobretot en aquesta època, no volia que ningú fes preguntes».
«M’encantava l’església en la qual vaig créixer -aclareix-. M’agradava el seu interès en la família i la comunitat, a fer el bé per al teu veí. Però només obeir, sense poder fer preguntes… Seguir les velles regles dels textos religiosos posa a gent en risc. Sobretot a les dones, però també a gent com jo», diu Black, obertament gai, sobre una Església que no accepta les relacions homosexuals.
Black es va proposar explorar la seva complicada relació amb la fe mormona en algun projecte. Ho va poder fer ja, en certa manera, com a guionista de Big love, la sèrie de HBO amb Bill Paxton com a patriarca d’una família fonamentalista mormona que practica la poligàmia. El revers més o menys lleuger de la fosca Por mandato del cielo (Disney+), adaptació del llibre de Krakauer que porta en construcció des de fa 11 anys.
La pel·lícula que mai va ser
En aquells dies, en 2011, anava a ser un llarg dirigit per Ron Howard. Però Black va acabar entenent que seria difícil encaixar en dues hores la complexa narrativa dual del llibre: «D’una banda, compte els successos dels 80. Però per un altre, també viatja al XIX per a comptar la concepció de l’Església. La idea era que el lector entengués com les primeres regles d’aquesta fe van poder conduir a una matança al 1984. Em semblava important aconseguir el mateix, però en una pel·lícula no tenia temps per a tot això. Espero que el meu cas sigui una lliçó per a altres guionistes: no passa res si fracasses; no passa res si t’equivoques sense parar. Per a mi un bon guionista és el que segueix endavant encara que alguna cosa no funcioni. Com passava amb aquesta pel·lícula».
Quan es va presentar l’opció de fer una minisèrie (i així comptar amb sis, set o vuit hores en lloc de dos), Black no va deixar de complicar-se la vida. «Ara em feia falta una tercera història. En altres paraules, una perspectiva que ajudés el públic a endinsar-se en el món». Aquí va començar la part d’invenció: en la història real no apareixien Jeb Pyre (Andrew Gardfield) ni Bill Taba (Gil Birmingham), detectius de policia de visions diferents, mormó mainstream el primer, aliè a aquesta fe el segon. «Aquesta doble visió interna/externa serviria a l’espectador per a entendre la història. A través d’ells, la gent podia enganxar-se a la narració, voler saber no sols qui ho va fer, sinó per què i com se li pot trobar abans que més gent acabi com Brenda i Erica». En el paper de la primera, Daisy Edgar-Jones, revelació de Normal people, ofereix una altra interpretació perfectament devastadora.
A la meitat d’una allau de projectes true crime, documentals o ficcionalitzats, o a mig camí entre totes dues coses, Por mandato del cielo destaca segons Black pel seu èmfasi en la indagació psicològica. «Soc generalment fan d’aquestes històries, però sovint tot es limita a saber qui va fer alguna cosa. A mi m’interessa molt més el per què. Arribar al fons d’aquesta qüestió és molt instructiu. I també pot resultar escruixidor. Perquè t’adones que, al final, els crims més terribles poden passar en qualsevol lloc, no sols a les ciutats d’una altra gent».
