Com a coguionista de gairebé tota la filmografia de Baz Luhrmann, incloent-hi la recent Elvis, Craig Pearce està més que acostumat a rellegir mites i realitats des d’una certa irreverència o, si més no, subjectivitat. De la seva sèrie sobre els Sex Pistols no podia esperar-se una pàgina de Wikipedia posada en imatges, sinó quelcom tan enjogassat, frenètic i inconformista com el propi grup. Una sèrie com Pistol (Disney+), dirigida per Danny Boyle amb l’energia punk de Trainspotting.
«Amb les històries sobre gent real i fets reals, el parany és caure en l’hagiografia», explica Pearce per videotrucada. «O, simplement, fer un documental. M’encanten els documentals, no es cregui. El que fan és fantàstic. Però si amb la teva obra de ficció aspires a alguna cosa com això, no seria millor que, simplement, fessis un documental?».
La versió del guitarrista
En el cas de Pistol, la subjectivitat no prové tant de Pearce com de Steve Jones, el famós guitarrista cleptòman. Pearce i Boyle han pres com a base movedissa el llibre autobiogràfic Lonely Boy: Historias de un Sex Pistol (Libros Cúpula), publicat originalment en el 2017, tres anys després de les segones memòries de John Lydon, La ira es energia.
«Quan la productora Gail Lyon em va presentar la seva idea d’adaptar el llibre –recorda Pearce–, jo estava treballant en Elvis a Los Angeles. Com allí has de conduir tot el temps, em vaig acabar decantant per escoltar l’audiollibre, que narra el mateix Jones. I va ser la seva veu el que em va convèncer d’acceptar el projecte. Era una veu plena d’emoció. I també era fàcil entreveure en ella un sentit de l’humor autoflagelatori. Em vaig enamorar de Steve Jones sentint-li llegir la seva pròpia història».
En la sèrie, qui posa veu i cos a Jones és Toby Wallace, revelat com a punk sense llar en la pel·lícula El glorioso caos de la vida. Al seu costat, completant la banda, Anson Boon com un precís Johnny Rotten; Jacob Slater com el bateria Paul Cook, i Christian Lees com el baixista Glen Matlock, al qual després va substituir Sid Vicious, encarnat per un Louis Partridge (Enola Holmes) lluny de la seva polida imatge d’ídol teen. «Van acabar sent uns punks de veritat –diu Pearce–. Abans de rodar, va haver-hi un llarg procés d’assaig, sobretot per als actors que feien dels Sex Pistols i també per a Sydney Chandler, que fa de Chrissie Hynde. Tots els que tocaven havien de fer-ho de veritat. El que sents en la sèrie és el seu propi soroll».
A més de Partridge, existeixen altres motius pels quals Pistol podria ser atractiva per a zoomers i no sols baby boomers tardans. Lletres com les de God save the Queen («quan no hi ha futur, com pot haver pecat?») o Pretty vacant («no crec en les il·lusions, perquè massa coses són reals») resulten avui tan rellevants com a la fi dels 70. «El lema no hi ha futur continua vigent, per descomptat», opina Pearce. «Els joves d’avui dia se senten tan desatesos com els de llavors. El sistema els ha deixat solos davant d’una situació econòmica cada vegada més complexa».
Punk en tots els sentits
Pearce i Boyle volien abraçar la ferocitat simple del so punk, però alhora construir personatges complexos, matisats, amb els quals es pogués empatitzar. Pistol és punk sobretot en el seu estil visual: «El que va fer Boyle és, clar, llegir el guió, sentir una certa energia i després elevar tot el rebut a un altre nivell. Per a mi aquesta sèrie té un estil difícil d’associar a res vist abans. Boyle va dissenyar un estil de càmera caòtic en resposta al deliri del punk. Aquesta energia era una cosa que jo vaig tenir molt present en l’escriptura, però ell va saber acabar d’explotar-la en un format audiovisual. També va ajudar molt el director de fotografia Anthony Dod Mantle, habitual de Danny i un operador de càmera sense igual».
Encara que la relació d’aspecte (4:3, gairebé quadrada) remitent als vells estàndards de televisió, «Boyle va pensar en Pistol com en una pel·lícula de sis hores», diu Pearce, per a inevitable empipament dels qui creem en la serialització. Ho arregla dient: «Però alhora pensàvem en una estructura episòdica i en el seu potencial. Ens referíem als episodis com a talls en un àlbum, com sis grans cançons. Cadascuna d’elles diu una cosa individual, però totes formen part d’un conjunt».
John Lydon, contra Disney
A ningú se li escapa la ironia: Disney, corporació mastodòntica on n’hi hagi, finançant una oda a la ràbia anti-establishment. I un dels més enfadats amb el tema és John Lydon, qui va intentar en va, a través dels jutjats, impedir que la música del grup s’utilitzés en la sèrie. «Disney ha robat el passat i creat un conte de fades, un amb prou feines connectat amb la realitat», es va poder llegir a principis d’abril en un comunicat en el seu web oficial.
«John és un provocador nat», recorda Pearce. «I de fet, el decebedor hauria estat que la sèrie li semblés bé. John és genial quan s’enfada, i s’encreua de braços, i crida. L’estimem per això i tot el nostre treball és una resposta al seu talent. Vam voler que s’involucrés en la sèrie, però ell ni es va dignar a contestar. És curiós, perquè Boyle ja havia treballat abans amb ell en [la cerimònia d’obertura de] els Jocs Olímpics [de Londres 2012]. No sé quina opinió té de la sèrie. No sé si l’ha vist. Tampoc la hi hem enviat».
