De les grans sèries de culte que van reinventar la televisió des de principis dels 90, El Reino, del gran danès Lars von Trier, era fins fa poc una de les més esmunyedisses; maltractada a vegades en les seves edicions domèstiques i absent de plataformes. Per sort per a seriòfils i cinèfils complets, al començament de juny s’anunciava l’adquisició per part de Filmin de tota la sèrie: les dues primeres temporades (1994 i 1997) en versió restaurada, que es van llançar al setembre, i una tercera i final (2022), que acaba d’arribar als nostres sorpresos ulls.
Encara que Von Trier ha venut aquest últim lliurament, The Kingdom Exodus, gairebé com una entitat independent, en realitat som davant una clara continuació i convé veure o revisar els dos primers volums abans de començar-lo. A manera de breu recordatori, descriurem El Reino com un encreuament de drama hospitalari, comèdia negra i thriller sobrenatural amb seu en l’àrea de neurocirurgia del Rigshospitalet (Hospital del Reino) de Copenhaguen. Un monument al progrés i a la ciència construït sobre un vell pantà on antigament hi havia les blanqueries i el vapor cobria l’atmosfera d’alès sobrenaturals. Vells fantasmes semblen voler obrir-se pas a través de les parets del Regne, per a la inquietud de singulars empleats i pacients que ja feien prou amb aguantar-se entre ells.
De no haver-se atrevit la cadena pública DR amb El Reino, molt probablement mai haurien existit The killing, The legacy, Borgen o qualsevol d’aquests ambiciosos títols amb els quals la ficció europea ha sorprès en l’última dècada i mitja. Inspirat per la càmera en mà d’Homicidio i la subversió de la soap opera de Twin Peaks, Von Trier va crear un objecte televisual no identificat que va capturar públics diversos. Les seves agitades formes la converteixen en gairebé esborrany del Dogma 95, el famós manifest que el seu autor va redactar el març del 1995 amb el seu col·lega Thomas Vinterberg.
Cares velles i noves
Encara que la càmera en mà de The Kingdom Exodus és més depurada, menys de guerrilla, entrar de nou per les portes del Rigshospitalet és com viatjar de cop als 90. Això no és un reboot radical de l’estil de Twin Peaks: The return, sinó una extensió lògica i coherent, gairebé nostàlgica, del vist en aquells dies. Aquí segueixen la introducció sobre els fantasmes del pantà, o la cançó boja («king-dom!») composta per Von Trier, o les reflexions finals del susdit en cada episodi, ara parapetat després d’un teló vermell per vanitat: «L’edat m’ha passat factura». La diagnosi de Parkinson rebuda en ple rodatge no va poder ensorrar el seu sentit de l’humor. Tornen també vells personatges, com una anestesiòloga Rigmor (Ghita Nørby) ara ingressada a l’hospital i convertida en terror dels ascensors («yujuuuu»; l’antic estudiant de medicina Moggen (Peter Mygind, també conegut com el laborista Michael Laugesen de Borgen), i el metge resident Hook (Søren Pilmark), que s’ha deixat cresta punk.
I fins i tot els personatges nous semblen versions dels vells. La somnàmbula Karen (Bodil Jørgensen, també Karen en Los idiotas) continua la recerca iniciada per la Sra. Drusse i cerca ànimes perdudes (en aquest cas, el Hermanito) per l’hospital. El nou metge de capçalera, arribat des de Suècia amb hipòcrites idees de diversitat i igualtat de gènere, és Helmer Jr (Lars Mikkelsen), fill gran del no menys altiu Helmer (el mort Ernst-Hugo Järegård). I Alexander Skarsgård reemplaça el seu (veritable) pare Stellan com a advocat suec. No falta tampoc un cor grec de rentaplats, format per un jove malalt de progèria (Jesper Sørensen) i un robot anomenat BOB 2.0, que ens avisa de l’inevitable: l’èxode del títol, una gran migració en la qual esperits bons i dolents travessaran les portes del Regne. Von Trier maneja, com de costum, material inflamable: Willem Dafoe en clau autoparòdica, experiments sobre la relació entre dolor i soroll blanc, cors gegants, o una perversa referència a Hospital, la sèrie amb el clímax final més rar de la història de la tele. El de The Kingdom Exodus tampoc no es queda curt.
