Als 44 anys, el fisioterapeuta bagenc César Olmedo s'estrena en uns Jocs Olímpics. En el seu cas treballa amb la selecció de waterpolo masculina i el manresà Òscar Muncunill, amb l'equip femení, i Albert Estiarte és el metge de totes dues plantilles. Olmedo, fill de Sant Joan de Vilatorrada tot i que viu a Manresa, al marge de la feina, ha estat sempre molt vinculat a l'esport, sobretot al futbol, ha jugat en diversos equips del seu poble i al Sant Pau. A més, els seus tres fills també hi juguen, dos al Gimnàstic de Manresa i el més petit, l'Alexis, és al Barça i la propera temporada serà aleví de primer any.

"Fa 22 anys que treballo a Sant Joan de Déu, on vaig fer de tot des de portalliteres fins a auxiliar, i a la selecció de waterpolo hi vaig entrar fa cinc anys. Ara estic a la Clínica de Sant Josep, al CIMETIR, que s'ha convertit en un centre de referència pel que fa a les recuperacions de lesions". Olmedo explica que "vaig començar amb el waterpolo fent una sortida amb la selecció júnior i de seguida ja vaig entrar a l'absoluta l'any 2012. He estat en europeus i als Jocs del Mediterrani, però els Jocs Olímpic és clar que és un món a part".

Olmedo explica que les condicions de vida de l'equip a Rio de Janeiro són, a grans trets, acceptables. "Tot són facilitats dins la vila olímpica, els voluntaris estan molt pendents i són molt amables. La veritat és que ens ho pintaven molt malament, els missatges dels amics ens avisaven que tindríem molts problemes, però un cop aquí no n'hi ha hagut per tant. Hem pogut fer una excursió al Cristo del Corcovado, i també hem agafat metros i hem xafat una mica la ciutat, i no hem tingut cap problema, tothom ens saludava afectuosament. No vam tenir sensació d'inseguretat, també és cert que anàvem en grup".

La selecció espanyola de waterpolo masculina es va refer de la primera derrota encaixada amb Itàlia (8-9) en vèncer els Estats Units (10-9). Olmedo esmenta que no és a la piscina on els jugadors acaben més malparats aquests dies i que la major part de feina li ve per un altre motiu. "Estan més tocats pel que passa fora de l'aigua que dins. Sembla mentida però és així pels trajectes molt llargs en autocar que hem de fer per anar a entrenar-nos. Dilluns vam fer dues sessions i ens vam passar cinc hores amunt i avall. Els autocars no són gaire còmodes, i les lumbars dels jugadors queden ressentides. Han de fer estiraments per evitar els efectes d'aquests viatges. De lesionat no n'hi ha cap per accions del joc, estan fortíssims".

Olmedo va estar present a la cerimònia d'inauguració a Maracaná que va viure amb sensacions agredolces, ja que hi va acudir amb les jugadores de l'equip femení i amb el fisioterapeuta Òscar Muncunill, però no amb els jugadors masculins, que l'endemà debutaven contra Itàlia. "Els vaig trobar molt a faltar, estava una mica orfe dels nanos amb què he estat treballant tots aquests dies. En tot cas, la cerimònia és un esdeveniment brutal. Si és molt cansat? No, a mi no m'ho va semblar i, a més, ja dins l'estadi, els esportistes que van voler van poder marxar abans que s'acabés tot l'acte inaugural. Jo em vaig quedar, això potser ho viuré només una vegada a la vida. Tot em va semblar molt ben organitzat, i vaig poder parlar amb molts esportistes, com ara Rafa Nadal".