En la planta 2 de l'hotel Windsor Oceanico a Barra de Tijuca, Pere Miró entra i surt de despatxos atenent tot tipus de visites: d'algun membre dels 206 comitès olímpics nacionals dels quals té cura, polítics o gestors com Gerard M. Figueras, el Secretari General de l'Esport de la Generalitat. O atenent entrevistes amb la premsa, com és el nostre cas. No importa que et faci esperar, la seva rebuda és sempre cordial, amb un somriure dibuixat a la cara i sabent que et dedicarà la màxima atenció, i que no li vindrà d'un minut. L'estrès dels Jocs Olímpics de Rio li passen factura amb un refredat i amb una tendintis al canell de la mà dreta. «M'he adonat que és de tants missatges que escric al mòbil, que aquests dies l'estic utilitzat també com a ordinador», confessa un dels màxims responsables de l'administració del Comitè Olímpic Internacional.

Els dies previs a la cerimònia inaugural a Rio hi havia molta incertesa, queixes de l'estat de la vila olímpica i es temia que hi haguessin molts problemes no resolts. A poc temps del final, creu que han salvat els Jocs?

Sí, la valoració és bona. S'ha de tenir en compte que, en tots els Jocs, no només en aquests, les coses es van afinant i millorant a mesura que passen els dies. Rio no n´ha sigut una excepció. Sí que partia amb una mica de retard si la comparem amb altres ciutats seu, arribava justa. S'han fet algunes modificacions a última hora, però la meva sensació és positiva. La vila olímpica sí que es va obrir amb mancances que s'han corregit. Els transports també s'han anat redreçant. La gent està gaudint d'uns Jocs boníssims en un marc extraordinari, i els voluntaris són encantadors.

La seguretat s'ha pres molt seriosament, i el desplegament als carrers de l'exèrcit és espectacular. No és una imatge incòmoda?

Crec que no hi ha més remei que prendre consciència del que passa al món i els brasilers s'ho han agafat molt seriosament. I amb tots els mitjans que han disposat, policia i exèrcits inclosos. Han volgut que les persones es trobessin segures. Aquí no ha estat per reaccionar davant d'un fet sinó com a prevenció.

Fins al darrer dia, fins diumenge, el COI pateix que hi pugui haver algun acte terrorista, o ho descarten?

Des del meu punt de vista, són actuacions tan irracionals i imprevisibles que mai no tens una seguretat al cent per cent que no passarà res. Només cal veure els últims atemptats a Europa i a França en particular. Aquest darrer a Niça, en un entorn festiu i on l'únic objectiu va ser fer mal, matar per matar. Això és impossible de preveure. En tot cas, vist les mesures que s'han pres, estem tot el segurs que podíem estar.

El que no s'han pogut evitar són els petits robatoris i la delinqüència que formen part de Rio de Janeiro...

Per sort, no ha passat res molt greu. Cada lloc té les seves particularitats, i Rio és com és. No pots canviar en pocs anys la realitat d'una ciutat com aquesta, simplement per organitzar-hi uns Jocs. No tenim notícies que hi hagi hagut un increment, al revés, sembla que s'ha donat una disminució de delinqüència, gràcies a totes les mesures que citàvem abans.

En els Jocs Olímpics sempre es parla del llegat que deixen a les ciutats. En el cas de Rio, a banda de les instal·lacions esportives, tot fa pensar que hi continuarà havent la mateixa desigualtat social, les faveles, la pobresa en alguns barris. Què n'opina?

Pel que fa a les obres de les instal·lacions crec que és important apuntar que s'han racionalitzat molt. Una part d'elles es desmuntaran, eren necessàries per als Jocs, però no per al dia després. A més, s'han fet unes inversions destacables en la circulació viària, potser no al nivell de Barcelona però sí que han fet un pas. És veritat que el metro no l'han acabat, però els falta molt poc per enllestir-lo. Quan es van donar els Jocs al Brasil hi havia el pronòstic que el 2016 seria la cinquena potència mundial, i això no ha estat així per la recessió econòmica del país per problemes polítics i socials. En tot cas, la nostra relació amb l'Ajuntament de Rio, amb el govern federal i amb l'estat ha sigut molt fluïda. I com a resum jo faria servir el que vaig llegir fa un temps en un diari brasiler: els Jocs no son el problema, poden ser part de la solució.

Des del COI han donat suport a les retallades en l'organització?

Sí, totalment. I crec que han transmès que amb els Jocs, durant un temps, s'han donat llocs de treball, és una millora de la qualitat de vida dels ciutadans.

Parlant de l'estructura del COI i del seu nou càrrec estrenat fa un any, el de Director General Adjunt. Significa que assumeix més funcions?

Sobretot crec que ha estat oficialitzar el que ja feia un temps que estava exercint, des que el president Thomas Bach va arribar. No només tracto amb els comitès nacionals, sinó que em dedico a les relacions globals del moviment olímpic, temes que són transversals.

En definitiva, en el dia a dia moltes de les estratègies del COI les dissenyen el president Bach, Christophe de Kepper (director general) i vostè?

Moltes vegades, sí. Som els administradors i gestionem el que decideixen els 115 membres del COI i la comissió executiva que està formada pel president, quatre vicepresidents (un d'ells, Juan Antonio Samaranch fill) i deu vocals. Tenim una relació molt directa amb l'executiva gràcies a l'estil de treballar del president Bach.

Thomas Bach és el tercer màxim dirigent del COI amb el qual col·labora després de Samaranch i Rogge. Quina personalitat té?

Jo sempre dic que és el més mediterrani dels alemanys que he conegut. És una persona molt carismàtica, amb un caràcter molt obert. Té una visió molt completa del moviment olímpic, ha estat medalla d'or en esgrima i va ser membre de la primera comissió d'atletes que va impulsar el president Samaranch el 1982, a Baden-Baden, al costat del Sebastian Coe, el Kip Keino i pocs més. És advocat de formació i és accessible, i molt exigent.

Abans dels Jocs, els va tocar decidir l'expulsió, o no, de tots els esportistes russos per l'acusació de dopatge d'estat. Al final, cada federació hi ha tingut l´última paraula. Va ser una decisió salomònica per evitar les conseqüències d'una exclusió total?

Després de tots els informes que vam rebre, la comissió executiva del COI va decidir, malgrat que presentaven unes informacions alarmants sobre la implicació de l'estat en l'encobriment del dopatge, protegir sempre els esportistes nets. Després que des de l'atletisme i l'halterofília se suspenguessin tots els russos, nosaltres vam demanar a les altres federacions que ens fessin una valoració personal de cada esportista. Nosaltres no hem acusat de res el comitè olímpic rus, les notícies que tenim és que no ha estat implicat en això.

Un tema, suposo que més gratificant, ha estat l'equip de refugiats que està participant en aquests Jocs de Rio. Com va sorgir la idea i com es van seleccionar els 10 esportistes triats?

Va ser una idea del president Bach. El COI té rang d'observador oficial a Nacions Unides, com la Creu Roja. Quan hi ha l'assemblea general, amb presència de tots els caps d'estat, el president té dret a fer un discurs. I el 2015 va proposar crear aquest equip, que seria una forma de cridar l'atenció del món sobre la situació d'aquestes persones. La repercussió va ser molt gran i l'èxit de la proposta va superar totes les expectatives.

Com es va concretar tot? Com van fer la selecció?

Ha estat una de les feines més complexes i també més apassionants que m'ha tocat fer. Els nostres socis arreu del món són els comitès olímpics de cada estat, i vam escriure una carta a tots, als 206, explicant la idea i demanant si sabien que tinguessin refugiats als seus països amb un nivell esportiu alt. Vam tenir un allau, també a partir de molts particulars que ens feien arribar les seves propostes. Va tenir més de mil candidats. Però volíem que es complissin dues característiques, el bon nivell esportiu i que fossin, realment, refugiats.

Al final han sigut només deu...

De la llista de més de mil ens en van quedar 43. El mes de desembre ho vam presentar a la comissió executiva del COI i ells ho van beneir. Solidaritat Olímpica els va donar unes beques, unes ajudes, per entrenar a fons en els mesos que quedaven per als Jocs. El juny vam fer la selecció definitiva amb cinc atletes del Sudan del Sud que ens van arribar a través d'una ONG en un camp de refugiats a Kenia, que jo vaig visitar, on hi ha 185.000 persones vivint en la misèria, mai no havien trepitjat una pista d'atletisme; dos nedadors sirians; dos judoques congolesos residents al Brasil i un maratonià etíop que viu a Luxemburg, que te una bona marca de 2 hores i 18 minuts. Hem creat un equip, amb els entrenadors, el metge, el fisioterapeuta, tot el que els ha fet falta. Ha sigut un allau de demandes d'entrevistes, ho hem hagut de frenar.

Al marge de l'equip dels refugiats, la tasca de Solidaritat Olímpica continua sent destacada. Quants esportistes hi ha a Rio que s'han beneficiat del programa d'ajudes?

Uns 830, hem ampliat el número respecte d'altres Jocs, però aquest és un tema que ha quedat molt diluït davant de l'equip dels refugiats. Solidaritat ha donat 1.600 beques durant la preparació olímpica, i més del 50% han arribat a Rio i ja porten 46 medalles guanyades.

En els darrers quatre anys, a Catalunya el sobiranisme està en primer pla. Per tenir un comitè i un equip olímpic catalans n'hi hauria prou amb ser un estat independent?

ens regim per la Carta Olímpica i diu que als Jocs només si pot participar a través d'un comitè nacional que tan sols es pot reconèixer si es tracta d'un estat sobirà independent.

Per admetre'l, el COI necessita que aquest estat formi part de l'ONU, de les Nacions Unides?

No. L'ONU té membres que són acceptats i hi ha candidats que són rebutjats. Hi ha el cas paradigmàtic de Kosovo; no és membre de Nacions Unides perquè hi ha alguns països que el veten i altres, com Espanya, no l'han reconegut. Però nosaltres, en la Carta Olímpica, parlem d'un reconeixement no per l'ONU, sinó per la comunitat internacional. Kosovo ens va demanar accedir al COI, repetidament, després d'haver proclamat, de forma unilateral, la seva d'independència. Hem anat esperant la reacció de la comunitat internacional i hem vist que hi havia 113 estats que tenen relacions diplomàtiques i que reconeixen Kosovo, una xifra important dels 196 que hi ha al món. La sessió del COI, amb la votació dels seus membres, va acceptar la inclusió de Kosovo per unanimitat. La paradoxa és que alguns d'aquestes membres del COI pertanyen a estats que, a les Nacions Unides, veten Kosovo.

Amb Gerard M. Figueras, secretari general de l'esport, han parlat d'aquest tema?

Sí, és clar, està molt interessat en conèixer aquestes particularitats, de Kosovo en concret. Però, jo sent català, també li he recordat que Kosovo l'hem pogut acceptar a partir que 113 països l'admetin com un estat independent.

Una altra qüestió que ens afecta de prop és la possible candidatura conjunta de Barcelona i el Pirineu per a uns Jocs Olímpics d'Hivern. Els veu factibles? Ha tingut contactes?

Jo diria que és una idea, a primera vista, que tal com es plantegen actualment els Jocs d'Hivern no és impossible ni descabellada. Tot depèn de la voluntat que hi hagi entre els interessats. Si es fan unes anàlisis correctes, serioses, es poden fer. Un exemple és el de Pequín el 2022, també amb les pistes allunyades de la ciutat. Però nosaltres no volem portar Jocs Olímpics a llocs que no hi creguin, que no hi apostin. A mi em dóna la sensació que la gent del Pirineu, sobretot, sí que ho veu com una gran oportunitat. S'ha de veure com Barcelona pot lligar els seus interessos amb els de les comarques de muntanya. Oficialment, jo no he tingut cap contacte.