Sembla la Sagrada Família, però és en un petit poble de Tarragona: una joia modernista d'un deixeble de Gaudí que per poc no arriba a existir

Hi ha llocs que un s’imagina en grans ciutats, envoltats de turistes i càmeres. I després hi ha el Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri, a Tarragona, que decideix amagar-se entre turons i vinyes de l’Alt Camp com si volgués passar desapercebut. Vas per la carretera, tan tranquil, i de sobte en surt la silueta: vertical, afilada, gairebé fantàstica. I sense esperar-ho et surt un “uau”. Pocs edificis col·loquen tan ràpid el viatger en mode: “què és això i com pot ser que no ho conegués?”. Montferri, amb quatre carrers tranquils i menys de 400 habitants, no sembla el lloc on trobar una peça així… i potser per això funciona tan bé. El contrast ho explica tot.

El geni que va treballar amb Gaudí

Darrere d’aquesta obra hi ha Josep Maria Jujol, un arquitecte brillant a qui la història va trigar massa a fer justícia. Se’l recorda com a col·laborador de Gaudí, i és cert: va deixar la seva empremta al Parc Güell, a la Pedrera, a la Casa Batlló. Però Jujol no vivia a l’ombra de ningú. Tenia un llenguatge propi, més despullat, més espiritual, més impulsiu. El santuari de Montferri és un exemple preciós d’aquesta llibertat creativa, un edifici que no vol imitar Gaudí, però que sí que respira aquella energia modernista que converteix l’arquitectura en un gest poètic.

Una muntanya convertida en església

El projecte va començar el 1925 amb una idea molt clara: reinterpretar la muntanya de Montserrat, símbol espiritual de Catalunya, en forma d’edifici. Per això, Jujol va dissenyar un temple inclinat cap al cel, construït amb més de seixanta pilars que s’obren i es tanquen com plecs de roca. L’interior sorprèn per tot el contrari: no és monumental ni pretén ser-ho. És íntim, recollit, il·luminat per petites obertures que dibuixen figures al terra. És aquell tipus d’espai on hi entres parlant i en surts en silenci, sense saber gaire bé per què.

I com passa amb tants projectes de l’època, la història s’hi va interposar. La Guerra Civil va paralitzar la construcció i el santuari va quedar suspès en un “gairebé”. Durant dècades, l’esquelet va romandre allà, mirant el vall, esperant temps millors. No va ser fins al 1999 que, finalment, es va completar l’obra que Jujol havia deixat imaginada. Per això Montferri impressiona: perquè no és un edifici modern, tampoc antic; és un somni que va trigar setanta anys a agafar forma.

Un poble que és molt més que el Santuari de la Mare de Déu

A poc més d’una hora de Barcelona s’amaga aquest poble magnífic, on hi ha molt més per descobrir que la seva ermita. Si ets amant del vi o de la cervesa, estàs de sort: has arribat a un autèntic diamant en brut.

La primera parada és el Celler de Vi i Cava Vives Ambrós, una casa amb tradició vinícola centenària i un prestigi consolidat al llarg dels anys. Les seves vinyes s’estenen per les terres del municipi i permeten fer visites guiades que, a més, passen molt a prop de l’ermita, amb la qual gairebé comparteixen terreny.

La ruta continua a Les Clandestines, la cerveseria artesanal nascuda de la iniciativa de tres amics decidits a convertir la seva passió en ofici. Van començar elaborant cervesa de manera casolana i oferint-la discretament als veïns, que aviat es van entusiasmar amb el seu sabor natural. Aquella primera recepta va ser coneguda com “la clandestina”, nom que acabaria donant identitat a la marca. Avui produeixen varietats com 4 Maltas, Negra, Ros, Farigola, Espelta, Atheus i Gaianada. Dues parades imprescindibles per completar la visita a l’Ermita de la Mare de Déu de Montserrat.

Amb el seu entorn, les seves històries i la calma que l’envolta, l’ermita resulta realment captivadora. Aquest racó recorda que, sovint, són els petits detalls els que construeixen les grans experiències. Un lloc que mereix figurar al radar del viatger tant com les grans postals de sempre i que convida a aturar-se, mirar al voltant i gaudir de l’essència autèntica del que és proper. Apunta aquesta escapada: és de les que es queden a la memòria.

Una joia discreta… i per això tan especial

El santuari no apareix a les rutes típiques del modernisme, ni s’estudia tant com hauria. I potser aquí rau el seu encant. No competeix amb la Sagrada Família, no busca cues ni flaixos. Prefereix sorprendre el viatger que es desvia una mica del camí, el que hi arriba sense expectatives i es troba amb una obra que no s’oblida. Montferri demostra que el modernisme català no només viu a Barcelona. També batega, silenciós i brillant, en pobles diminuts on un arquitecte genial va deixar una llavor que va trigar dècades a florir.