L
'expolític Toni Llobet s'esplaia avui, en una entrevista d'aquest diari, contra els polítics professionals que no tenen cap altre ofici i que, per tant, depenen dels alts comandants del seu partit, que els poden encimbellar cap a càrrecs francament ben remunerats, o enfonsar-los en els llocs més improbables de les llistes electorals. Llobet és un home escaldat per l'enfrontament amb l'aparell d'un partit que, en el seu relat, es comporta com les burocràcies impenetrables de les novel·les de Kafka: de sobte, ve a dir, es va veure desposseït sense que ningú li'n donés raons ni arguments. És el relat del seu cas, que sens dubte contrastaria amb el d'aquells que no han tingut aquesta mena de problemes i han prosperat, perfectament adaptats, dins l'ecosistema polític català.
Però aquest ecosistema es veu periòdicament sacsejat per uns escàndols de corrupció que, com el que acaba d'esclatar i que s'investiga sota el nom d'operació Pretòria, fa sospitar que la quietud ha portat les aigües estancades a un cert grau de putrefacció. No pas les del suposat oasi català, sinó les del conjunt del sistema partidari espanyol, ja que les característiques del sistema són en gran part comunes, perquè el seu fonament és el sistema electoral i la manera com preval el protagonisme dels partits i de les seves direccions, per sobre del que pertocaria als candidats que es presenten a les eleccions i als que en surten com a càrrecs electes. El resultat és que els partits esdevenen màquines introspectives pendents del que passa al seu propi món, que només miren cap enfora per saber què diuen les enquestes.
Aquest aïllament propicia tràfics d'influències, intercanvis de favors, seleccions per raons d'amistat, premis a la fidelitat, lleialtats quasi familiars. Tot queda a casa i tot es fa entre els qui són dels nostres. Així és fàcil passar la ratlla de l'ètica i fins i tot de la legalitat, com es veu massa sovint. Mentrestant, la ciutadania va per una altra banda i es mira l'edifici de la política com si fos una mena de búnquer al qual no és convidat.
Un canvi radical del model electoral es fa indispensable per regenerar el sistema. Cal reduir el poder de les sigles en benefici de les persones. Dels comitès electorals en benefici dels candidats. Dels secretaris de disciplina en benefici dels diputats individuals. Però no és fàcil que siguin els partits els que promoguin un canvi en profunditat, perquè tot organisme s'esforça a perpetuar-se i el suïcidi no és una tendència natural dels éssers vius.
Qui, doncs? Gran pregunta.
