J

a fa uns quants mesos que dura el serial de l'estafador confés Millet... i el que encara ens queda! Mentre ens entretenim a discutir sobre l'encert o desencert del jutge per empresonar-lo, paral·lelament s'està desviant l'atenció del fons de la qüestió de tot aquest merder. Perquè és ben evident que, tot i que el delinqüent Millet sigui un erudit en l'art d'estafar, és obvi que per arribar a unes cotes tan elevades de frau s'ha de comptar amb complicitats.

Un polític va dir fa uns quants anys que "en aquest país la justícia es un cachondeo". I és que, malauradament, entre la ciutadania planeja la percepció que, segons la categoria de l'acte delictiu -i segons la seva autoria-, hi ha diferents tipus d'interpretar i aplicar la jurisprudència.

Mentre hi ha persones que es passen mesos en presó preventiva (algunes pendents de provar-se el delicte), n'hi d'altres que, tot i reconèixer les seves vileses, reben un tracte ben diferent. Mentre als uns -amb delictes menors- se'ls emmanilla i engarjola, els altres -amb reconeguda malversació de milions d'euros- es passegen amb tota llibertat pels carrers de la ciutat tot somrient com si se'n fotessin de tot i de tots.

Malgrat els vius debats que aquests dies acaparen els mitjans de comunicació referents als professionals de l'àmbit judicial i als seus tecnicismes jurídics, l'opinió de la gent del carrer és que la justícia no s'aplica a tothom per igual. Existeix un sentiment per part de la gent que hi ha una justícia que s'aplica contundentment als sectors socials més desfavorits i un altre tipus de justícia que s'aplica benèvolament a les classes socials benestants.

I l'Administració, què hi diu a tot plegat? Fins ara els seus responsables polítics estan capficats en la recerca de justificacions i autoexculpacions per intentar aclarir la seva negligència, a voltes difícil de pair. Mentre a qualsevol entitat (veïnal, cultural, esportiva....) que ha de lluitar dia a dia per sobreviure se li exigeix tot tipus de comprovants per justificar la xavalla que rep en concepte de subvenció, resulta inversemblant que a la mateixa Administració se li pugui escapar el control de centenars de milers d'euros pel mateix concepte. Si a tot plegat hi afegim que aquesta Administració està representada tant en el Consorci com a la Fundació, aleshores les conclusions que en puguem extreure resulten veritablement esperpèntiques.

Per què no s'acaba d'aixecar la catifa per netejar tota la porqueria? Per què el president de la Fundació Trias Fargas amenaça de parlar i, finalment, acaba tirant la pedra i amagant la mà?

Que som en una democràcia feble on els poders fàctics continuen fent de les seves és una realitat que s'evidencia periòdicament amb situacions com la present.

Mentre que entitats d'estalvi ofeguen el feble amb embargaments per no poder afrontar el seu petit deute, a alguns partits polítics se'ls perdona un milionari deute vés a saber per quins motius... perquè sense contrapartides les entitats financeres no perdonen mai res.

A aquest país encara li falta molt camí per recórrer per aconseguir ser un país normal, democràticament parlant.

Mentre a les pròpies entranyes democràtiques com és el Parlament s'hi continuï impedint crear comissions d'investigació per foscos afers, i mentre s'hi escenifiquin denúncies del 3% amb un desenllaç carnavalesc, la veritat és que ho tenim molt malament!