F

a poc que he acabat de llegir el segon volum de memòries del Sr. Jordi Pujol, Temps de construir (1980-1993), ed. Proa. Val a dir per endavant que, com en el primer llibre, el nostre expresident no practica pas, seguint el seu tarannà prou conegut, la crítica descarnada ni tampoc la xafarderia. Que ningú no hi busqui, per tant, secrets inconfessats o revelacions insospitades fins ara del seu període de govern. S'hi observen, això sí, espurnes de desencís envers persones i organitzacions socials, com també una clara percepció de la hipocresia, el caïnisme, el xantatge i la cobdícia que són massa presents, per desgràcia, en la pràctica política. Doncs bé, la lectura d'alguns capítols, on fa explícita referència a la relació que ell ha mantingut amb les institucions i els pobles d'Espanya, començant per un primer viatge per les terres castellanes, el tracte amb la corona, l'operació reformista... m'han servit per poder lligar en el temps aquestes experiències -on es veu clarament que la pedagogia i la bona predisposició a la col·laboració mútua basada en el respecte no han servit de res- amb l'esclat popular de les consultes sobiranistes, avui en marxa arreu del país.

És clar que la gran Castella -o, si voleu, els pobles de matriu castellana- ha segrestat, de manera egoista i excloent, el concepte d'Espanya. Aquell espai geogràfic peninsular que van batejar els romans com a Hispània i on, recordem-ho, la zona que ocupa ara Catalunya era la més llatinitzada i civilitzada i hi havia la capital: Tarraco. De seguida es van adonar, els castellans, que era una denominació territorial acceptada per tothom, i pràctica per als seus interessos expansionistes. La seva centralitat els hi va empènyer clarament. Les classes dirigents de totes les èpoques, de l'edat mitjana ençà, sempre han perseguit la uniformització cultural d'aquest tros meridional d'Europa per motius econòmics i ideològics. Deu ser això una característica humana curiosa: ens costa i no sabem compartir el mateix espai amb els altres, siguin persones o pobles. Per fer-ho calen unes dosis importants de responsabilitat, respecte, generositat i bon veïnatge. Possiblement estem, malgrat els avenços tècnics i científics, en una fase encara massa primària de la humanitat!

En qualsevol cas, és obvi que els catalans -i altres pobles peninsulars no castellans- estem tothora amenaçats d'extinció. A vegades per la força i sovint de manera tova i profilàctica, només faltaria! Tot i així, Castella veu el seu projecte malalt, amb un tumor -representat per la nostra cultura- que cal extirpar per guarir-lo. Atès, doncs, que anem avançant en un espai europeu on les fronteres entre els pobles veïns s'han obert de bat a bat i les relacions econòmiques i personals són fluïdes, no em puc estar de fer una pregunta: què passaria si aquests referèndums s'organitzessin també allà? Deixant de banda els governants i sectors polítics molt ideologitzats, la bona gent del carrer, voldria continuar amb aquest estat actual de confrontació permanent o preferiria curar-se de cop. Sí, ja sé que de Catalunya surten molts recursos econòmics, però al poble castellà li han inculcat la percepció contrària: que els explotem comercialment. Pensem-hi!