T
anta o més responsabilitat que els polítics tenen els mitjans de comunicació en la desafecció creixent que tenalla la societat catalana actual. I mitjans vol dir empresa i treballadors, editors i periodistes, articulistes i opinadors, que juguen una sola carta, tret de quatre que van per lliure, explicant el que volen i no el que els diuen. Això és així perquè mitjans i política fa molt temps que caminen junts i en una sola direcció. Primer va ser qüestió de simpaties i d'antipaties, després de subvencions i concerts; finalment, fórmules de sostenibilitat econòmica garantida. A hores d'ara, i tret d'algun honorable cas, política i mitjans són en el mateix afer, allunyat de la informació o el contrast d'opinions, i molt a prop de la simple propaganda. D'exemples n'hi ha molts. El darrer episodi sonat, les auditories de seguretat de can Barça. Una munió de mitjans, encapçalats per El Periódico i les públiques TV3 i Catalunya Ràdio, van orquestrar una campanya per tal de foragitar el director general del Barça del càrrec i minar, alhora, el lideratge del president de l'entitat i el seu equip de col·laboradors. Els fets han desmuntat falses acusacions i pronòstics errats, però el mal ja és fet, i ningú no ha demanat ni, segurament, demanarà disculpes per res. Això no pot continuar així, perquè al país hi ha evidències de corrupció. Flagrant en el cas Millet i no tant en d'altres, ja que es parla de suposades actuacions delictives de càrrecs electes i d'activitats especulatives relacionades amb l'activitat econòmica pròpiament dita. Per pronunciar-se en ferm caldrà veure primer què i què no estableix del cert la instrucció judicial, i després actuar en conseqüència. En tot cas, la difamació i la mentida, la que es derivi d'inconsistències judicials, que la justícia ja vetlla, i la instrumentada a través dels mitjans, que no sabem qui vetlla, no poden quedar impunes. En democràcia, l'opinió pública depèn de la contundència dels fets o de la riquesa del debat intel·lectual. Una altra cosa és l'esmentada propaganda, una tècnica ben antiga i totalitària, sibil·linament orquestrada per generar graus diversos de confusió mental col·lectiva a través de la manipulació d'anhels, tòpics, i pors col·lectives. La regeneració política que cal més que mai al país no arribarà si primer no hi ha una regeneració moral, i aquesta ha de ser necessàriament encapçalada pels mitjans de comunicació, començant pels públics.
