E

l lerrouxisme fou una tendència política caracteritzada pel seu anticlericalisme, una propaganda antimonàrquica fervent, un espanyolisme recalcitrant, un odi a la societat catalana benestant i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme, que proposava la famosa "propaganda pel fet", i no el pamflet polític. El lerrouxisme polític es va desenvolupar gràcies a l'odi teledirigit del seu fundador, Alejandro Lerroux (conegut amb el sobrenom d'emperador del Paralelo), a les masses populars provinents de la Península Ibèrica que s'establien a les ciutats catalanes per treballar en les indústries i fàbriques a principi del 1900. El seu discurs populista estava carregat de culpes expiatòries, era dogmàtic i profundament simplista, lligava la lluita de classes, no als ingressos i rendes dels individus de la societat, sinó en el racisme de la societat catalana: "els catalans eren burgesos que exprimien els treballadors immigrants espanyols". Avui en dia pot semblar un estupidesa empírica, però durant el primer decenni del segle XX va tenir èxits remarcables. El lerrouxisme va morir com tantes tendències polítiques amb el triomf del franquisme a l'estat espanyol.

Ciutadans -Partido de la Ciudadanía- i el Partit Popular de Catalunya estan esgotant els seus últims cartutxos de pólvora de cara a les eleccions del 28-N, uns comicis on molt probablement s'acabarà aquest trajecte de quatre anys viscut per "l'espanyolisme progressista" al Principat de Catalunya. Precisament, populars i ciutadans són els dos protagonistes del nou lerrouxisme del segle XXI.

Ciutadans i el Partit Popular fan la clàssica política de terra cremada, opten pel "seguidisme mediàtic" dels seus rivals, esperen declaracions dels seus adversaris per intentar colar algun gol als despistats, el seu programa polític es basa a escopir a l'aire cada vegada que un contrincant polític s'expressa en algun mitjà de comunicació, allà on esperen que el tros de carn pugui mossegar-se. El missatge queda clar, aparèixer i sortir tants cops com sigui possible abans del dia 28 de novembre. Davant aquest panorama electoral, la seva aposta per l'enfrontament civil a Catalunya és el seu camí de supervivència política. En nom de la llibertat individual, es dediquen a atacar sistemàticament tota la política de normalització lingüística empesa pels successius governs de Catalunya, en especial en aquells apartats en què es preveuen sancions per a qui se salti les normes. El blanc favorit d'aquests atacs ha estat el de les multes lingüístiques: tot mitjà espanyol té entre les seves files algun opinador aficionat a posar-se les mans al cap cada cop que algú és multat per saltar-se la normativa lingüística de la Generalitat pel que fa a l'ús del català en rètols o etiquetes.

Els lerrouxistes han tornat, aquest cop han deixat la lluita de classes populista i la justícia social, per impartir càtedra de com aturar el nacionalisme català que ataca els indefensos botiguers. Avui el català, demà els immigrants... i la cadena no s'aturarà fins que es trenqui.