La nova Esquerra Republicana

D

issabte passat, ERC va celebrar el seu 26è Congrés Nacional a Girona. No s'havien esgotat els quatre anys precep-tius d'ençà el 25è però era evident que calien canvis, i que calia avançar-los si es volia tancar un període convuls i de resultats incerts. Doncs bé, Girona ha estat això: un treball per repensar no tant la línia política d'ERC sinó sobretot l'estructura i, també, renovar les persones que l'encapçalen. Per recuperar confiança, obrir-nos i esdevenir una eina al servei de la nació catalana. I em penso que l'objectiu s'ha aconseguit: vam marxar de Girona amb la sensació d'haver viscut una jornada històrica. Pels discursos, per l'ambient que s'hi respirava, per aquest desig de tornar a començar, convençuts que sí, que tots junts vencerem...

S'ha enllestit un cicle, doncs, i això es va percebre des de primera hora, amb en Joan Puigcercós llargament ovacionat just abans no comencés un balanç autocrític ("no n'hi ha prou amb la governabilitat") i generós ("hem d'aprendre a fer relleus") que enllestí amb una sola demanda: el màxim suport per a Oriol Junqueras i Marta Rovira, avui ja president i secretària general d'ERC.

Dissabte va ser també una jornada intensíssima per tal d'aprovar, amb uns elevats nivells d'unanimitat, la ponència política i la reforma dels estatuts, la nova executiva i fins a 30 consellers nacionals -l'enhorabona especialment a Pere Culell, Carme Bertral i Laura Vilagrà. Però allò que finalment en quedarà seran les línies mestres traçades als discursos de cloenda. El de la Marta Rovira, passant pàgina als anys de sectors i famílies si volem "construir confiança". Rovira tingué l'encert de resituar ERC sobre el mapa i manifestà sense embuts una voluntat hegemònica ("no hem vingut a ser crossa de ningú!"). Perquè és ben senzill: ERC, amb el seu mínim comú denominador a les sigles -d'esquerra, republicana i catalana- no s'ha mogut d'on era.

I va ser la darrera intervenció del dia, la d'Oriol Junqueras, qui "recollint les lliçons de la història i de l'experiència", es proposà de sumar no només entre independentistes o defensors de l'estat del benestar: sinó tota la gent d'aquest país. Junqueras va fer un discurs complet, d'una força retòrica com feia anys que no escoltàvem, i que ens reclama ser ambiciosos malgrat totes les dificultats, per abastar un somni: un país més lliure i més just, construït des dels valors republicans del rigor i la igualtat. També l'austeritat, la modèstia, fins i tot la humilitat... I és així que l'historiador parla de derrotes passades i de nous sacrificis fins a la victòria "que doni sentit a l'esforç de tots aquells que ens han precedit". El punt d'èpica imprescindible i un profund sentit de responsabilitat. Que no s'espanta "ni d'un mal resultat".

Perquè després ve la feina, és clar, i ningú no ens assegura res el proper 20 de novembre. Però hi ha paciència i també molta més constància de la que ningú, mai, hagués imaginat. Per això dissabte també vam marxar de Girona amb un punt d'entusiasme. Aquell que permet presentar-nos a Madrid com una plataforma que, a manera de coalició i amb els logotips de totes les formacions acompanyant el d'Esquerra, aprofiti els altaveus de les Corts espanyoles per proclamar els fonaments del nostre programa.

Això és, la transformació del model econòmic desencadenant d'aquesta crisi i la consecució d'un estat propi on aixecar una societat més justa i equilibrada. Democràtica, culta i oberta a tota la diversitat. Tan diversa com la que ha de ser la nova ERC.