P

erquè són vostres, per sempre, el regne, el poder i la glòria" Al nostre món, tan aferrissats al poder, sembla que tot ho definim des d'aquesta perspectiva, i per això, tot el que diem de Jesús, ho fem des d'un llenguatge nostre que no té res a veure amb el que realment volem expressar. És el nostre llenguatge, no en tenim cap més. Ens cal reflexionar sobre la manera de dir-ho Jesús.

Jesús afirma la seva reialesa. I sorprèn que ho faci en el moment més tràgic de la seva vida. És clar que ho matisa i precisa immediatament: "el meu regne, però, no és d'aquest món".

Crist s'identifica amb els pobres: famolencs, assedegats, forasters, despullats, malalts, empresonats... "Cada vegada que ho fèieu (cada vegada que no ho fèieu) amb un d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu (m'ho negàveu) a mi". És ben just que celebrem la reialesa del Crist. Perquè és el titular de la nostra parròquia i perquè és Rei de comunió, Rei que aplega, Rei que és pastor. És el Rei veritablement servidor dels seus súbdits: per ells ha ofrenat la seva vida, per ells s'ha fet aliment i beguda, i els peix constantment la seva Paraula.

Escoltant-lo se'ns fa entenedor que el seu Regne sigui "de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d'amor i de pau". Convidats a dur a terme aquest Regne a la seva plenitud. La total comunió amb Déu i els germans. Per això aquest Regne "té per condició la llibertat dels seus fills i per llei, el precepte de l'amor".

Sentim la joia de ser conduïts i alimentats i pasturats per aquest Rei. Fem ben nostra la seva voluntat: siguem proclamadors de la seva Bona Notícia. I fem-ho amb la nostra vida. Fem-ho estimant els germans.