L

a campanya que ahir es va acabar ha estat avorrida i sense sorpreses. La dreta espanyola ha fet allò de sempre: acusar els altres de tots els mals i no dir res del que farà a partir de dilluns. Rajoy, fins i tot en campanya, ha seguit el vell consell d'esperar assegut que passi el cadàver del seu contrincant. Una actitud aparentment eficaç però absolutament irresponsable. I de dilluns endavant, la seqüència dels fets és perfectament previsible: dir que les finances estatals estan molt pitjor del que deien els socialistes (cosa que probablement sigui certa...) i explicar que això l'obliga a l'austeritat radical, a demanar grans sacrificis a la població i a racionalitzar despeses de les comunitats autònomes. Calcem-nos, doncs, que ens tocarà el rebre de valent.

Pel seu cantó, la campanya socialista ha partit de bon principi d'uns handicaps que no ha pogut superar. D'una banda la llosa de les contradiccions contínues, les promeses incomplertes i la nul·la habilitat i credibilitat econòmica del govern Zapatero. D'altra banda la impossibilitat de respondre una pregunta ben senzilla: si el socialisme espa-nyol tenia tan magnífiques idees i propostes com s'ha dit durant la campanya, com és que no s'han posat en pràctica durant aquesta decebedora legislatura? Al final, el gran argument del PSOE ha estat el de sempre: voteu-nos que ve el llop, que ve la dreta! I un esment obligat al PSC. Sense capdavanters, sense programa i sense renovació interna, els socialistes catalans han de fer un mal paper electoral. El seu argumentari s'ha basat en les retallades del govern de la Generalitat sense recordar -ni reclamar- el pagament pendent dels 1.450 milions del fons de competitivitat que l'Estat deu a Catalunya. Això sí, insistint també en el llop que està a punt d'arribar, amb el qual precisament el partit socialista ha pactat més vegades que qualsevol altra força política. Una prova de la desorientació del PSC és el discurs de Rubalcaba en el seu acte central a Barcelona: ni una sola referència a problemes específics de Catalunya. Un discurs estàndard sobre el llop que s'acosta sense cap ubicació, utilitzable indistintament a Càceres, a Santander o a Múrcia. L'aparell del PSC no ha estat capaç de suggerir-li algun detallet autòcton?

Vist el panorama, a qui cal votar? Reflexionem, avui que n'és dia, i veurem que la resposta és fàcil. Cal votar evidentment les formacions polítiques d'obediència catalana, que tenen com a objectiu una societat justa, que pensen en el benestar dels ciutadans i que defensen el país. I que propugnen de forma contundent la desaparició de l'espoli fiscal i l'exercici del dret de decidir.