D

emà, als col·legis electorals, si és que hi anem, hi trobarem unes urnes amb la tapa de color carbassa que, en un sentit ampli de l'expressió, no serveixen per a res. Serveixen, certament, per dipositar-hi uns sobres de color carbassa que contenen unes paperetes de color carbassa, en les quals l'elector ha d'haver marcat amb una creueta les caselles corresponents d'un, dos o màxim tres candidats a formar part del Senat espanyol. Per tant, en sentit estricte les urnes fan una funció, la de rebre i guardar uns papers. Però en sentit ampli no serveixen per a res perquè el Senat tampoc no serveix per a res rellevant. És a dir, per a res positiu que no pugui ser fet sense necessitat de mantenir obert quelcom tan important com una cambra legislativa.

Què fa el Senat? Ha d'aprovar les lleis que ja ha aprovat el Congrés, però, si no les aprova, el Congrés les torna a votar i entren en vigor. Crea comissions d'estudi i investigació, però això també ho podria fer el Congrés; si no són prou colla, que l'ampliïn. Hauria de ser l'espai de debat sobre temes territorials, especialment autonòmics, però només ho és si el govern vol, i ja fa temps que no vol gaire; a més a més, al Congrés ja hi ha una comissions que acullen la mateixa temàtica. De fet, enviar els temes autonòmics al Senat és devaluar-los, perquè a ningú no se li escapa que és la cambra de segona categoria, i això ens dóna unes pistes molt clares de la visió que en tenen els partits majoritaris de l'estat espanyol.

Em sap greu per la gent d'aquestes comarques que en aquestes eleccions són candidats a senadors. Alguns els conec personalment, i des d'aquí els envio una forta abraçada i els meus més sincers desitjos de felicitat i prosperitat per a ells i les seves famílies. Però ells són els primers que saben dues coses. Una, que s'hauria de produir un miracle perquè entressin (però de vegades passa). L'altra, que tinc raó. Aquest Senat és una baluerna que replica debats del Congrés sense afegir-hi res més que matisos anecdòtics.

S'ha parlat de fer evolucionar el Senat cap a una cambra on realment es trobessin i discutissin les diferents autonomies. Això voldria dir que els grans partits s'han tornat federals de veritat (no només de paraula). I en aquest cas el lògic seria que els parlaments autonòmics elegissin la totalitat dels senadors, i no caldria la urna de tapa de color carbassa, la inútil urna que allarga la nit electoral, el recompte de la qual ningú no espera a l'hora de proclamar els guanyadors i els perdedors de la jornada.