E

n vigílies de les eleccions al Congrés dels Diputats que decidiran qui haurà de prendre les mesures necessàries per desencallar la recuperació econòmica espanyola, CatalunyaCaixa va proporcionar al teixit econòmic de la Catalunya central un tranquil·litzador símptoma de normalitat amb una nova edició de la seva Jornada d'Economia, filla dels moments de més expansió de CaixaManresa i susceptible de ser suprimida com tantes altres coses que estan quedant pel camí. En un format més econòmic i més funcional -només matí-, el fòrum va oferir un mostrari de pinzellades que formen un quadre força descriptiu de la crisi i proporcionen algunes lliçons. Mentre als mercats internacionals la prima de risc del deute públic espanyol tornava a enfilar-se per damunt de la línia vermella dels cinc-cents punts, el premi Nobel del 2010, el xipriota Christopher A. Pissarides, arribava a la conclusió documentada que el que fa que l'atur espanyol estigui per sobre del de tots els països de l'entorn és la rigidesa laboral -molt especialment els convenis col·lectius- i la protecció dels treballadors amb ocupacions consolidades. Aquesta afirmació, inacceptable per a sindicats i partits d'esquerra, no va tenir el contrast de cap ponent que hi oposés un punt de vista alternatiu, però sí que va estar avalada per un minuciós esmicolament de dades. Frank Wagner, de Fraunhofer IAO, va mostrar un exemple de dimensions alemanyes de com desenvolupar una política d'innovació, Gil Gidron, de com un país de les dimensions de Catalunya (Israel) pot ser líder mundial en innovació -saltant les distàncies geoestratègiques, naturalment-, i Albert Giralt, d'Avinent, va donar pistes de com excel·lir des del Bages, amb una idea principal: triar bé els objectius, dedicar-s'hi en cos i ànima i prioritzar les vendes. Amb tots aquests ingredients es pot confegir un bon mapa de com sortir del forat. Certament, manca un element: una direcció política sòlida i que no se supediti a necessitats electorals. Del 20-N en sortirà un voluntari. Però més important és que sigui veritat el que va dir Pissarides: els alemanys saben què fan. Tant de bo.