J

a fa uns quants dies que fem un seguiment del conflicte obert a Callús pel projecte d'un abocador a Sant Mateu de Bages, just en el límit entre els dos municipis. La polèmica ens porta a anys enrere, quan el Govern Pujol va proposar el famós pla de residus de Catalunya, i va encendre una bona part del país, amb uns conflictes mai vistos. Ni abans ni ara, els diferents governs no han estat capaços d'ordenar el país. D'endreçar el territori, promovent una cultura responsable en matèria d'equipaments, instal·lacions i infraestructures generals.

La gent no es fia del govern de la Generalitat ni, per derivació, d'una bona part de la resta d'institucions del país. Ha faltat pedagogia, i contundència a l'hora de castigar comportaments inadequats o clarament il·legals, de manera que al final "qui paga, mana", i llicències per a determinades activitats han estat ampliades fins a extrems insospitats.

No és estrany que, davant de qualsevol gran instal·lació o equipament, d'entrada la gent digui que no. Aquests dies en aquest mateix diari, s'ha parlat del centre penitenciari Lledoners, i molts haurien de repassar el que es va dir i es va fer, en contra, pronosticant tota mena de "plagues" per tenir un equipament com aquest. Anys després podem comprovar com res del que es va pronosticar no s'ha complert. I no estic d'acord que la seva presència no ha comportat beneficis per a Sant Joan, i comarca.

D'entrada, ja m'agradaria tenir els ingressos per IBI que comporta el centre, però, després, el moviment econòmic, professional i laboral del conjunt és i serà notable durant tota la seva existència.

Però bé, tornem al principi, per parlar d'altres equipaments conflictius, com el de Sant Mateu, i ens adonarem que el Bages, i una altra part de la Catalunya central, som el "pati del darrere" de l'Àrea Metropolitana. Aquest és un fet irreversible que hem de tenir en compte a l'hora de planificar el nostre futur.

Des de fa trenta anys, s'ha deixat fer i desfer en el territori metropolità, pensant en els grans beneficis, sense comptar amb les obligacions que un creixement tan ràpid i potent comportava. Tothom volia habitatges i polígons industrials, però ningú el que no era "productiu" o "bonic". Per tant, abocadors, cementiris, depuradores, incineradores, presons, centres de justícia juvenil, i uns quants altres, no van trobar "espai adequat" en cap dels municipis d'una àrea amb prop de quatre milions d'habitants.

Ocupat tot, toca anar al pati de darrere, on alguns creuen tenir dret a posar tot allò que altres no han volgut, i a més a més han de fer creure que les coses ara es faran bé, quan els governants tenen el mateix tarannà que aquells que varen planificar el país, sense ordre ni concert.

La cosa no cola. I que ningú no s'estranyi de veure, darrere de les necessitats d'uns equipaments, uns immensos negocis a fer. La cultura de la planificació, previsió i repartiment de càrregues i beneficis no ha funcionat al nostre país. I alguns volen tornar enrere, somiant procediments abreujats i tolerants amb determinades maneres d'actuar. Una vegada més, la societat civil s'ha hagut de mobilitzar per demostrar que amb diners i in- fluència no tot es pot fer. Que tothom en prengui nota per a aquest i altres projectes semblants.