E

l llibret Menjara taula, publicat per l'Ajuntament de Manresa i fruit del treball d'uns quants voluntaris i d'un pilot de persones de casals de gent gran, és un magnífic exemple del que es pot fer amb poc pressupost i molta imaginació. En una edició ben modesta, una quarantena de persones grans exposen en un total de seixanta-nou receptes la cuina que es feia molt abans que als cuiners se'ls digués restauradors i que del menjar de cada dia se'n digués "dieta mediterrània" o "cuina de mercat". Receptes de quan encara no havíem viscut en una bombolla de riquesa artificial on qualsevol pelacanyes es creia un expert en vins i un de la terra li semblava una vulgaritat. Receptes de quan no hi havia restaurants d'aquests que són capaços d'oferir-te una "cuixa d'ànec amb reducció de lligacama" i la ració és tan minsa que gairebé no trobes la cuixa ni molt menys la lliga, però t'ho acaben cobrant com si t'haguessis cruspit un xai.

El llibret se subtitula Receptes de cuina d'avis manresans. Diu "avis", en masculí, per pura formalitat gramatical, però en realitat només hi apareixen set homes, de manera testimonial, enfront de trenta-set dones. Dones que representen la cuina de diari, que, en aquest país i més encara fins a la seva generació, ha estat de sempre una cosa d'elles. D'aquí ve que quan qualsevol marca de congelats ens vol fer creure que ens està oferint un menjar tradicional, sempre acabi fabricant unes "croquetas de la abuela", conscients que si ens oferissin unes "croquetas del abuelo" aquella sensació que ens volen transmetre de cosa autèntica no s'aguantaria per enlloc. Les "croquetas de la abuela" són una entelèquia. Tant les que es venen al supermercat com les que apareixen a la carta de molts restaurants, són croquetes d'una àvia inventada que ningú no ha vist mai. Les àvies d'aquest llibre sí que són reals, tenen nom i cognoms i els menjars que ens expliquen són dels que es fan amb ingredients que podem trobar al costat de casa. Donant un cop d'ull a les seves receptes ens vénen a la memòria flaires de guisats i de sofregits, records d'un temps passat fet d'olors entranyables que inundaven l'escala. Olors que es barrejaven als celoberts i que eren la vida mateixa viscuda amb l'olfacte. Memòria de carrers com aquell del Serrat, poblats per "gent d'arreu, que penca i beu, que sua i menja", i on a cada casa hi havia una mare que tenia a punt l'àpat a taula. Menjars com els que es recullen en aquest llibret que es veu tan senzill i que és tan valuós.