E

n el parlar popular quan hom diu que algú té "males puces" es vol donar a entendre que es troba mal humorat. Però cal dir que la puça no és només un petit insecte -d'un parell de mil·límetres de llarg i proveït d'unes potes llargues i fortes que li permeten desplaçar-se mitjançant grans salts- molest i empipador, sinó que ha estat el causant de grans mortaldats al llarg de la història.

Tant és així que, a causa de la pesta que va contribuir a transmetre per Europa al segle XIV, la humanitat va estar a punt del col·lapse total: varen desaparèixer 25 milions de persones, una barbaritat per la demografia de l'època. La puça, en infectar-se de la sang de les rates portadores del bacil maligne, va transmetre a tots els éssers vius una malaltia que esdevenia irreversible.

Al seu costat, els polls també van contribuir a enviar a l'altre barri milers de persones amb la propagació del tifus. A Manresa i al Bages mateix s'hi espigolem en la nostra bibliografia històrica veurem com la pesta va estroncar, a partir del 1348, l'anomenat "gran segle manresà" i com de fatal va resultar la febre tifoide a Santpedor el 1902, per posar només un parell d'exemples locals.

Tot això ens ho explica amb detall Xavier Sistach, biòleg i membre de la Institució Catalana d'Història Natural, al seu llibre Insectos y hecatombres. Historia natural de la peste y el tifus, editat recentment per RBA. El Xavier, amb qui tinc el privilegi de compartir la professió llibretera i gaudir de la seva amistat, ens ofereix una obra magna, densa i potent. Són més de vuit-centes pàgines on es fa una repàs molt complet de totes les epidèmies causades per aquests animalons al llarg de la història. Pouant en aquesta obra de vocació enciclopèdica -ja els adverteixo que la seva dimensió física d'entrada espanta, de manera que els recomano agafar-se amb calma la seva lectura i anar, doncs, consultant els diversos capítols- veurem com n'ha estat de fràgil la nostra existència com a espècie. De fet, fins fa poc més d'un segle no es coneixia detalladament com es desenvolupaven aquestes patologies, que eren considerades un castig diví.

Fins que no es van aconseguir medicaments eficients, insecticides potents i es va conscienciar la població de la necessitat de mantenir uns hàbits higiènics, aquestes epidèmies no van remetre de manera dràstica.

Però, si bé avui estem més preparats per fer-hi front, a altres parts del món encara es produeixen de tant en tant brots epidèmics i ningú té la seguretat que algun dia les mutacions microbianes no aportin, de nou, aquestes o unes altres pandèmies mortals.

Per a nosaltres serà un desastre, ja que en som part implicada, però potser per a l'ecosistema seria segurament un gran alliberament prescindir de l'espècie humana, el més gran depredador i contaminador de tots els temps.