C

orria el convuls segle XIX i Engels explicava que Marx en un debat econòmic sobre el lliure canvi o proteccionisme demanava obertament que es votés pel lliure canvi perquè afirmava que era la forma més ràpida que el sistema rebentés. Aquest estrany binomi del marxisme va tenir continuïtat quasi un segle després en la figura de Charles De Gaulle que afirmava que calia anar a un sistema d'economia nacional, una espècie de tercera via. Segons el líder francès el sistema capitalista no funcionava i el sistema comunista no convencia, per tant era necessari marcar el rumb a un sistema d'economia planificada on els interessos de l'Estat i dels seus ciutadans haurien d'estar per sobre de tot: ciutadà i estat en constant permanència social, econòmica i jurídica. De Gaulle coneixia perfectament les conseqüències d'una competència entre mercats, on l'altre (el rival) t'ho acaba traient tot perquè paga als seus obrers la quarta part del que tu els pagues.

Es deia, poc després d'acabar la Segona Guerra Mundial, que els països més proteccionistes, Alemanya i Itàlia, eren els països més bel·licistes, però això era conseqüència que eren petits, no tenien immensos imperis colonials i reclamaven "un espai al sol" al repartiment del món, que en aquell moment consistia en intentar igualar les extensions colonials dels britànics o francesos disseminades per tot al món. El colonialisme europeu espoliador, així com l'esclavitud humana han estat les germanastres que van educar al capitalisme lliberal i la tan respectada llibertat d'empresa. Si es va decidir anul·lar l'esclavitud era senzillament perquè un treballador assalariat treballava millor que un ser humà obligat a fer-ho fins a la mort. La mà invisible que regulava el mercat era una fal·làcia estimat Adam Smith.

Segons el prestigiós The Economist la confrontació entre un capitalisme democràtic en declivi i un nou capitalisme d'estat en auge, és la punta de la piràmide del final del estat del benestar occidental, mitjançant la subvenció pública permanent a diferents aspectes de la vida laboral, social i fins i tot cultural d'un estat. L'estat intervencionista, l'estat que regula els desajustos que provoca un mercat descompensat, pot deixar de fer-ho. Però quan es planteja la possibilitat d'un canvi radical, és freqüent escoltar l'argument que la URSS va ser la demostració pràctica de la inviabilitat del socialisme unipartidista. Greu error, l'estat també pot ser sinònim d'una mala empresa.

El neoliberalisme o capitalisme salvatge de les últimes dècades del segle XX mostra amb claredat com les estructures productives van ser destruïdes, com es va concedir l'administració política al FMI i el Banc Mundial, com es van lliurar la sobirania i els recursos naturals, com es va generar una situació d'explotació i misèria alarmant i com es va debilitar l'Estat per, com contrapart, beneficiar les poderoses corporacions capitalistes del petroli, la mineria, el comerç, les finances, la banca i els mitjans de comunicació cada cop més poderosos i reaccionaris. El nou capitalisme d'estat del segle XXI ja no és amb fins equitatius, ni tan sols és enginyeria social, és un xantatge permanent de bancs a governs i institucions públiques.