A

cabem de viure una significativa setmana política. D'una banda hem vist la Unió Europea renyant Espanya i Rajoy respostejant com un nen a qui s'han descobert les mentides. Mònica Terribas, des del diari Ara, ha trobat la frase encertada. A Rajoy no li agrada prendre la mateixa medecina que ell aplica cada dia a Catalunya: la pressió econòmica de qui mana. I tampoc no li agraden els pronòstics que es fan des d'Europa: la recessió continuarà el 2014 i l'atur registrat superarà el 27%. Tot plegat dibuixa un panorama tan poc engrescador que subratlla la mentida habitual i oficial que és proclamar cada dia que la recuperació econòmica ja és a la cantonada, mentre la realitat ho va desmentint contínuament.

El ciutadà mitjà potser té poca memòria política però la crisi l'ha anat esmolant. Qui creu avui les previsions de Rajoy, de Montoro o de Guindos? Aquesta setmana el dret de decidir ha topat de nou amb una paret. L'entrevista entre Mas i Rubalcaba ha acabat com era de preveure: el PSOE tampoc no accepta que Catalunya pugui celebrar una consulta sobre el seu futur. Això sí, planteja unes mesures inconcretes i una hipotètica reforma de la Constitució per tal que els catalans encaixin millor dins d'Espanya. Per tant és evident que ni PP ni PSOE estan disposats a moure's del no i prou. I que tots dos coincideixen en allò que afirma Rajoy: que el cas d'Escòcia i de Catalunya són completament diferents. Cosa que realment resulta certa si es tracta de comparar les cultures democràtiques dels estats respectius. En aquest cas el Regne Unit i el regne d'Espanya no s'assemblen gens.

I com que ara ja feia uns quants dies que no se'n parlava han sorgit de nou dos temes prou coneguts. D'una banda les maniobres del CNI per fer descarrilar el procés sobiranista, que han estat certificades per un extens reportatge d'una revista tan poc sospitosa de nacionalisme català com Interviu. Les històries d'espies i els moviments de les clavegueres de l'Estat queden, doncs, altra vegada al descobert. Alhora reviscolen els intents continuats d'entrebancar el català a l'escola. En aquest sentit, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya establint que cal canviar la llengua de la classe si un sol alumne ho demana és tan absurda com explicable. Tan absurda com demanar que s'ha de canviar l'idioma d'un parlament si un sol diputat ho demana (i fer-ho parlant en català ja ha comportat l'expulsió dels tres diputats d'ERC al Congrés) I tan explicable perquè està en plena sintonia amb l'objectiu del ministre Wert d'espanyolitzar els alumnes catalans. Contra tot això dijous s'engegava el funcionament del Consell Assessor de la Transició Nacional. Té feina per fer, molta feina. I tenim pressa, molta pressa.