L
a humanitat -i el món que ens acull i maltractem sistemàticament de manera parasitària- està sempre en constant evolució. En part volguda, i fruit, doncs, d'una estratègia antropològica i, per altra banda, de forma imprevista. És per això que el moment que avui estem vivint -ple de convulsions socials i econòmiques- no es pot considerar pas excepcional. Però és el que ens toca viure i, per tant, hem d'intentar entendre'l i recon-duir-lo.
Hi ha un parell de llibres d'autors nostrats, que analitzen la situació -objectivament atractiva, si no fos perquè hi som a dins, amb tota la seva cruesa- que volen ajudar a comprendre el moment present i preparar-nos per a l'esdevenidor. Un és obra de l'historiador Josep Fontana, El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI, Ed. Pasado y Presente. I l'altre, de l'enginyer, empresari i polític mataroní, Joan Majó, El món que veÉ ja el tenim aquí. Vuit claus per preparar el després de la crisi, Ed. RBA. Ambdós fan una anàlisi lúcida d'un present convuls, fruit de polítiques erràtiques, egoistes i insolvents, i aporten visions de la nostra nova societat connectada i transparent, però alhora molt desigual. Les polítiques d'austeritat radical ens aboquen cap a la misèria, trenquen irresponsablement un model de progrés continuat que ens havia de portar cap a noves quotes de benestar. Sotmetre ara tants individus a l'atur forçós, a la manca de perspectives, és un error de càlcul flagrant. I deixar-los totalment anestesiats, això sí, per una ració de panem et circenses permanent, administrat a través de la televisió i les xarxes socials, amb programes porqueria i grans esports de masses és, objectivament, un retrocés indignant.
Els escenaris són molts i diversos, però arriba un moment que, sense perdre la perspectiva mundial, cal centrar-nos en espais propers i abastables per seguir endavant. En el nostre cas, immersos com estem en un procés de recuperació a Catalunya de la nostra sobirania, convé centrar-nos amb diligència a imaginar el nou model de país. Altrament ens podem diluir en debats excessivament generals.
La nostra contribució ha de ser clara i ferma en aquest sentit; i hem de treballar ràpidament i amb empenta i convicció. No podem restar instal·lats en discussions estèrils sobre la legalitat d'una hipotètica consulta. Ja sabem sobradament que a l'altra banda hi ha qui la paraula "diàleg" li serveix només per marejar la perdiu i imposar ideològicament la seva concepció antropofàgica de la realitat. Intentar canviar les seves lleis, aguantar atacs dels tribunals polititzats, crear estructures d'estat i explicar pedagògicament els nostres anhels de llibertat no es pot eternitzar. Ara és indispensable passar del somni a la realitat, és a dir, imaginar un país independent atractiu, just i possible. Un experiment social a l'alçada dels nous temps. La decisió ha de ser valenta, ha de trencar una normativa imposada i amb compromisos clars per a tota la ciutadania. Qui tingui fred als peus que es posi uns mitjons gruixuts, i qui tingui vertigen que no miri avall, sinó cap a l'horitzó. Depèn només de nosaltres!
