É

s el que sentim els que, d'una manera o una altra, som creients i devots d'una religió que semblava condemnada a la desaparició o a una minsa representació, quasi teatral, del que havia sigut i hauria de ser. Fins fa poc l'Església, o els seus màxims representants jeràrquics, semblaven capficats a fer prevaldre les seves preeminències per sobre de tot condicionament, ja fos religiós o simplement originari d'una població distreta i uns fidels perduts. Una cúria, que, a base de temps, s'havia apoderat de la paraula de Jesús, simplement perquè el seu responsable espiritual, beatificat i santificat en pocs anys de diferència per un papa de la seva corda, volia estar per sobre del bé i del mal, acompanyat d'un títol nobiliari que dóna fe de la seva virtut d'humilitat. Apartat i amagat queda el procés de beatificació de Joan XXIII, veritable precursor d'una obertura necessària, mitjançant el Concili Vaticà II, que quan la mort se'l va emportar hi va haver un papa de farciment i a continuació dos més enterrats en l'obcecació d'una prelatura per ells creada i fomentada en la separació de pobres i rics, o el que és pitjor, entre savis i no tan savis. Una altra mostra de la seva dedicació cristiana. El cas és que la mateixa cúria ja manava més que el teòric successor de Sant Pere, i desbordat per la magnitud que representava, el penúltim papa va deixar de ser-ho, diuen que per voluntat pròpia i massa cansat del constant batallar amb el seguici de purpurats i bisbes que seguien fent de les seves.

Malgrat semblar oportunista, que us puc assegurar que no ho sóc ni ho he sigut mai, la Companyia de Jesús és un orde que sempre m'ha caigut bé. Els jesuïtes, amb una preparació que dóna mil voltes a d'altres aspirants a ordes religiosos, han estat per a mi referència a seguir i admirar sempre. Possiblement estic molt influenciat per la meva infantesa i la relació amistosa que hi havia entre el recordat pare Torra i les congregacions marianes, que en aquella època ell n'era el responsable. Tant els meus pares com jo mateix érem amics del jesuïta anomenat. Ell va ser qui va beneir en nom de Déu el sagrament del matrimoni que ens vam administrar la meva esposa i jo. Amb ell, als set anys, vaig pujar, de la seva mà, a la serra del Cadí, i durant la meva existència sempre ha estat un punt de referència en la vida i els meus pensaments. Un home abnegat, que vivia pels altres i que demostrava, amb el seu tarannà, la veritable vocació d'un sacerdot entregat en cos i ànima a satisfer el seu entorn amb les seves reflexions i la seva manera d'actuar.

Per tot això, estic realment molt content de què el nou papa sigui jesuïta. Ja se li nota una manera diferent d'entendre l'Església i unes ganes d'iniciar canvis estructurals, reclamats fa temps pels que creiem en Déu però molt poc en el Vaticà. Se li girarà feina a l'hora de canviar una cúria massa arrelada, però és intel·ligent i sabrà capgirar-los. L'arribada de Francesc és una autèntica ràfega d'aire fresc per una institució amb olor de ranci. L'esperança de molts creients està en ell i no ens decebrà. A títol d'anècdota, puc explicar que conec una religiosa que va assegurar que amb el nou papa estava a punt de reconciliar-se amb la jerarquia. Tota una declaració d'intencions, com aquell altre que vaig sentir que comentava que malgrat ser ateu, havia de reconèixer que el nou papa li queia bé. Esperançats amb Francesc, esperem que el deixin fer. Altres van quedar pel camí.