23 de abril de 2013
23.04.2013
xut a pals

Ni bastó ni pastanaga

23.04.2013 | 00:00
Ni bastó ni pastanaga

E
n relació amb el procés endegat que ens ha de dur, aviat i si ningú es fa enrereÉ, a la República Catalana, hi ha un cert consens a vincular l'augment de l'independentisme explícit a l'agreujament de la crisi econòmica. Ho diuen des del liberalisme de dretes, quan afirmen que amb l'estat propi, les empreses, el país i les persones que hi vivim serem més competitius i tindrem més oportunitats de sortir-nos-en, de guanyar diners. Ho diu, també, l'ortodòxia marxista, convençuts que l'economia és el motor de la història i que només amb la perspectiva d'una nova societat, més justa, amb la riquesa més ben repartida, les classes populars, els treballadors i treballadores, es faran seu l'objectiu. I ho diu, també, la dubtosa saviesa popular de cua de forn de pa i barra de bar de barri, farts de ser els cornuts que paguen el beure i de les carreteres gratuïtes allà i de peatge aquí. Però és que també ho diuen els contraris a la independència i l'escèptica premsa internacional, que repeteixen una vegada i una altra que l'únic que volem són més diners, que tot plegat és un xantatge (o ens pagueu o marxem), i que ha sigut la fallida generalitzada el que ha fet canviar de parer tantes persones que, fins llavors, eren feliços súbdits del Regne d'Espanya. Tots coincideixen en la mateixa visió materialista dels processos polítics i socials, que tant bé lliga amb el prejudici recurrent, el que afirma, burleta, que el filferro el van inventar dos catalans barallant-se per una pessetaÉ. Si no hi hagués crisi, conclouen, a la mani de l'Onze de Setembre de l'any passat hauríem sigut els 10.000 pesats de cada any.
I és evident que l'actual atzucac econòmic porta molta gent a qüestionar-se estructures obsoletes i a buscar noves sortides. I no és cap mentida que ara més que mai el dèficit fiscal i la subordinació a l'estat espanyol és un sobrepès insuportable per a persones, empreses i institucions. I també és cert que la independència no pot ser buida, que cal i podem dotar-la de contingut social (socialista fins i tot) que la faci encara més útil i desitjable.
Ara bé, i si malgrat tot això, la crisi no fos la causa sinó un simple factor en l'esclat independentista? I si en realitat portéssim 300 anys d'independentisme somort, de voluntat d'existir com a col·lectivitat autocentrada, de resistència més o menys callada, i que només la repressió ferotge, combinada amb l'anestèsia d'un cert benestar material, hagués apagat, que no eliminat, la voluntat d'anar per lliure?
I si el que ha passat és, senzillament, que quan el bastó (la repressió) ja no fa por, o no tanta, i la pastanaga (la butxaca) és cada cop més raquítica, hagi fet aflorar, de forma espontània i explícita, aquest desig subliminar?
Potser, en el fons, volem la independència per la mateixa estranya raó per la qual seguim parlant català, transmetent-lo generació rere generació i incorporant-hi nous parlants, tot i els 300 anys d'Estat en contra i malgrat que hagués sigut molt fàcil deixar de fer-ho.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit