D
ijous passat va fer tres anys que a molts municipis del Bages i també a Manresa es va celebrar la consulta sobre la independència. Amb mitjans materials molt escassos i amb una organització basada exclusivament en voluntaris, la consulta va obtenir gairebé arreu quotes de participació superiors al 20% del cens i en alguns casos molt superiors. I els resultats van ser aclaparadors: pràcticament el 95% dels participants van votar a favor del sí. Però a més de constatar el gruix molt notable de l'independentisme, les consultes que van tenir lloc per tot Catalunya van tenir la virtut d'engegar tot un procés, les repercussions del qual encara no han acabat. De bon principi van preparar el terreny per a la primera de les dues grans manifestacions multitudinàries dels darrers temps: la del juliol de 2010 que Òmnium Cultural va convocar després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. En aquella manifestació i en la de l'11 de setembre del 2012 es va constatar un doble fenomen: ,la incorporació a l'independentisme d'una massa importantíssima de ciutadans i que havia desaparegut completament la por a manifestar públicament el suport a la independència. Avui, tres anys després d'aquella consulta manresana i bagenca, el camí que s'ha recorregut és extraordinari i no solament no ha quedat frenat per l'agreujament de la crisi econòmica, sinó que la mateixa crisi ha proporcionat nous arguments de cara a la construcció de l'estat propi. Mai com ara, per exemple, no havia estat tan evident el fracàs de les polítiques econòmiques de Zapatero i Rajoy, que han generat l'atur més alt d'Europa. Mai com ara no s'havien posat tan de relleu les irracionalitats econòmiques, les actuacions arbitràries, l'incompliment de les obligacions econòmiques de l'Estat i fins i tot l'incompliment sistemàtic de les inversions ja pressupostades a Catalunya. A més del continuat dèficit fiscal que comporta la incautació d'una part important dels recursos econòmics que Catalunya genera. La consciència d'aquests fets, que és creixent, implica la incorporació de nous grups de població al sobiranisme. I a Europa callen però ho saben.
Mentrestant, la catastròfica xifra d'atur ha alarmat tothom. La possibilitat d'un esclat social impulsat també pel drama dels desnonaments o per disbarats com el de les preferents es fa evident. Avui es veu clar que s'ha procurat salvar els bancs però no les persones, que s'han retallat serveis socials però no l'exèrcit, que es collen les autonomies però que es mantenen ministeris com els de cultura, ensenyament o sanitat, tot i que les seves funcions hagin estat traspassades. Què diuen des d'Europa? No gran cosa en veu alta. Però la confiança en el regne d'Espanya i el prestigi de Rajoy no havien caigut mai tan avall.
