Q

ue a Espanya, de Telemadrid a El País, per dir dos suposats extrems que deixen de ser-ho -amb tots els matisos que calgui- en allò tocant a Catalunya, aquesta sigui presentada com una "anomalia" que calgui abatre i dominar no és cap novetat. I això ja té arrels històriques. Al segle XV ja s'intenta imposar el castellà, al XVI l'Església i l'aristocràcia catalanes ja estan castellanitzades (o espanyolitzades) i al XVII Quevedo inicia la catalanofòbia "il·lustrada " amb allò de "el catalán, cuando nace, es ladrón de tres manos". A continuació vénen tres invasions -1640, 1714 i 1939 (i encara no han marxat)-, dos assassinats de presidents de la Generalitat i la imposició gairebé constant i crònica d'una dictadura quarterària. Segurament no trobaríem a Europa cap país, com Espanya, tan violent i fins genocida, només veient el que ha fet a Amèrica i a Catalunya. Per tant, entra dintre la normalitat que Espanya -i no entre espa- nyols, que també n'hi ha de demòcrates- segregui un discurs al contrari: és als catalans a qui titlla de "nacionalistes" o "nazis", insolidaris, provincians... per

ocultar allò que precisament són ells: qualsevol psiquiatre us pot explicar aquest fenomen.

Però allò on els mateixos psiquiatres pararien bojos és a analitzar l'actitud d'alguns catalans que "para ofrecer nuevas glorias a España" són capaços de mentir obcecadament sobre Catalunya i els catalans, i ho fan a partir de la tàctica de la "banalització del mal" o de dir que el que es diu o es fa a Espanya (per exemple, anomenar "lapao" el català) és irrellevant, com han dit els socialistes: un trio ben galdós, amb C's i el PP -o quartet, si hi afegim Plataforma x Catalunya. Veus per on, unionisme i racisme van units!.

Enric Millo, portaveu del PP a Catalunya, ara és el gran corifeu de les mentides contra Catalunya i supera, en aquest art, fins i tot l'Alícia Sanchez-Camacho o la Carme Chacón, tot dient allò que Espanya vol sentir. La primera té a veure amb el reportatge de Telemadrid que vinculava Catalunya amb el nazisme. Segons Millo, el reportatge només comparava "estils de fer propaganda, no pas persones". Però fins i tot Alemanya i les comunitats jueves s'han queixat en veure com el president Mas i els polítics Oriol Junqueras i Alfred Bosch eren comparats amb Hitler i Stalin.

L'altra mentida té relació amb el lingüicidi del seu partit a l'Aragó. Millo diu: "Respecto el que ha decidit el govern de l'Aragó".

I llavors, com és que respecta aquesta salvatjada i no respecta el que ha decidit el Parlament de Catalunya en relació amb la llengua catalana a les escoles?

La tercera mentida del senyor Millo ha consistit no sols a negar l'espoli que patim per part d'Espanya, sinó a dir que aquell país "està pagant molt més del que deu a Catalunya". Faria riure, si no fes plorar... Aquí sí que ens hi juguem la supervivència!