L
es comunicacions per carretera són bàsiques per al desenvolupament dels territoris. És una obvietat però cal tenir-ho en compte. Les carreteres de revolts i cruïlles als pobles han anat donant pas a les autopistes i les autovies. Sense oblidar la vergonya dels accidents de la C-55, cal valorar que les vies ràpides han anant culminant amb bones vies cap al sud, l'est i l'oest. L'autopista Terrassa-Manresa, tot i ser de pagament, ens va apropar als Vallès i Barcelona el 1992. L'eix Diagonal ha creat una connexió i unes sinergies amb el Penedès i el Garraf que pocs es podien imaginar abans. Una agradable sorpresa. L'eix Transversal, en dues fases, primer com a via ràpida de tres carrils i finalment com a autovia, ha portat a una activació en les comunicacions entre Lleida i Girona enorme i amb bons resultats per a les terres del mig. I l'eix del Llobregat acaba a Berga amb una aturada pròpia d'una mentalitat antiga, de quan la carretera vella s'acabava a Bagà i el Cadí era una serralada inabastable per als nostres pares o avis.
Permetin-me demanar-los que agafin un plànol de Catalunya. Facin un línia recta des de Barcelona en direcció a París i veuran per on passa. Passin a un d'Europa i es trobaran que cal fer una gran volta per anar a la capital de França amb les autopistes actuals. Continuar l'autovia des d'aquí fins a França seria l'oportunitat definitiva pel territori que anomenem Catalunya Central. En suposaria la plena ubicació a Europa, l'augment del trànsit i la multiplicació de les opcions professionals per tots. I tot amb una opció dreta i directe cap al nord. La més lògica. La C-16/E-9 és la via principal des de París i Rotterdam cap a Barcelona. La gran artèria entre centre Europa i Catalunya que queda mutilada quan li cal travessar el Pirineu. M'atreveixo a proposar-los una excursió d'estiu que es pot fer en un sol dia: vagin a Tolosa a través del túnel del Cadí. Des d'aquí és un recorregut d'unes tres hores tan sols. Però, arribats a la Cerdanya, s'acaben les autopistes i comença un itinerari pintoresc per pobles de muntanya. Una joia per a un dia de lleure però ple de rotondes i de trams estrets, complicats. Tant a les vies d'aquí com a les franceses. Trobaran per allà el mig el túnel de Pimorent és una obra magna que sembla desconnectada de les carreteres que li correspondrien. Com un Ferrari en un corriol de muntanya. És un ruta prou bonica però imaginin que la fan amb un parell de marrecs d'aquells que es maregen al primer revolt o amb un camió de gran tonatge. Missió impossible. I passats els Pirineus, de cop i volta, la carretera muntanyenca retorna al format d'autopista i al cap de poc s'arriba a Tolosa, la capital del Migdia-Pirineus i el Llenguadoc. A part de la història en comú, s'accedeix a una zona altament industrialitzada amb una bona activitat econòmica de tota mena on sobresurt l'aeronàutica amb la fabricació dels avions Airbus. I d'aquí cap a la resta de França i del continent. Ens perdem tot això i més. Si es disposés d'una via de quatre carrils, podríem enviar-hi camions directament i les empreses d'aquí amb capacitat tecnològica i voluntat podrien optar a contractes i feina que ara s'escapen. El tràfec actual es duplicaria o triplicaria i deixaria opcions professional al davant de casa. Els turistes vindrien a les cases rurals, als càmpings i als hotels de per aquí. 700 milions d'euro a aquesta banda i la voluntat política a França ens separen d'aquest il·lusió. Segurament Catalunya és el que és econòmicament i socialment per la força d'alguns catalans d'abans i d'ara, però el que ha fet la diferència és el mar Mediterrani i tenir la resta d'Europa ben a prop sempre excepte durant els foscos quaranta anys d'aquell home, militar, baixet i veu aflautada, obsessionat a posar-se d'esquena del món.
