E

l fiscal de l'anomenat cas Palau considera que hi ha "prou indicis" per provar que Convergència Democràtica de Catalunya es va finançar de forma irregular a través del Palau de la Música, amb el mateix mecanisme de comissions il·legals que omplia les butxaques de Fèlix Millet. Segons els fiscal, va existir una trama articulada a través d'un "pacte criminal" entre l'empresa constructora Ferrovial i persones amb capacitat política d'influir en l'adjudicació d'obres públiques d'envergadura, entre elles les de la Ciutat de la Justícia i les de la Línia 9 del Metro. El fiscal conclou que CDC va rebre més de 6 milions d'euros a través del Palau de la Música, gràcies a aquest mecanisme. En el moment en què es van fer les adjudicacions d'obra pública a Ferrovial i es van pagar les "possibles comissions" que ara s'investiguen, Jordi Pujol era el President de la Generalitat i de CDC, Artur Mas era conseller en cap i secretari general de CDC, Felip Puig era el conseller de Política Territorial i Obres i secretari general adjunt de CDC, i Germà Gordó era el gerent de CDC.

En el cas que les afirmacions del fiscal reflecteixin la realitat del que ha succeït, és molt difícil pensar que es pugui organitzar una trama d'aquestes característiques sense que ni el president, ni el conseller en cap ni el màxim responsable de la política d'obres públiques ho sabessin. Òbviament l'informe del fiscal no és una sentència. Es veritat que els fiscals es poden equivocar en la seva valoració dels fets i que, al final, allò que va a missa es la sentència dels jutges. Però dubto molt que el fiscal acusi sense proves de finançament il·legal a CDC. Així que, per un mínim de decòrum democràtic, s'imposa que l'actual President de la Generalitat surti d'una vegada a la palestra per explicar tot el que tingui a dir sobre el tema i, sobretot, demostri la seva disponibilitat absoluta per tallar de soca-rel qualsevol indici de corrupció dins del seu partit , cosa que ha evitat fins ara malgrat que ja fa quatre anys que la trama del cas Palau va començar a fer pudor de socarrim.

Aclarir aquesta qüestió i posar fi a les sospites és fonamental especialment en els moments que està vivint el país. Resulta molt complicat imaginar que puguin liderar el procés del dret a decidir i la construcció d'un estat propi, un partit i uns dirigents polítics que veuen augmentar dia a dia la desconfiança al seu voltant. Les persones no ens movem en compartiments estancs i, per tant, existeix una clara relació entre l'avenç en el dret a decidir, la sortida a la crisi econòmica i la transparència absoluta en els casos de corrupció. Per això, el President de la Generalitat, al davant del conjunt de les forces sobiranistes, té l'obligació d'encapçalar, amb contundència, una regeneració a fons de la política catalana, peti qui peti.

Posar fi a l'economia golfa forma part d'aquest procés de regeneració i és un deure ineludible per exigència ètica, però també per coherència política. Ningú no voldrà anar a Ítaca en un vaixell on les rates es passegen tranquil·lament per la coberta.