C

om fa ja diversos anys, he passat uns quants dies de vacances a Eivissa, on conjuntament amb la meva dona tenim el costum d'allotjar-nos al mateix hotel. La clientela és bàsicament anglesa, italiana i alemanya, però també hi ha uns quants peninsulars, que és la forma natural que tenen els illencs de nomenar-nos.

Entre aquests hi ha força catalans i també valencians. El curiós del cas és que el segon dia d'estada vam establir contacte amb una parella valenciana, amb qui vam parlar amb tota naturalitat fins que es van adonar, i després convèncer, que érem catalans del Principat. Aleshores ens van convidar a seguir la conversa en castellà. Evidentment, aquí es va acabar la nostra relació. Ara bé, el que més em va sobtar d'aquesta actitud del matrimoni valencià, militants del Partit Popular, fou el seu absolut convenciment que les llengües catalana i valenciana eren dues coses molt diferents i, per tant, no ens podíem entendre. Res més absurd que la realitat que havíem conviscut fins aleshores, en què portàvem més de mitja hora parlant i ens enteníem perfectament, de la mateixa manera que ens entenem perfectament amb els amics eivissencs de l'illa. L'única diferència està en l'accent propi de cada comarca, de la mateixa manera que no és igual la pronúncia de la llengua espanyola a Valladolid o a Sevilla, per no esmentar l'Amèrica del Sud. Fa anys que el Partit Popular atia l'odi entre valencians i catalans amb la seva intransigència i les seves mentides.

Si poc abans de la mort del dictador Francisco Franco la Real Academia de la Lengua Española, concretament el maig del 1975, reconeixia la unitat de la llengua catalana i els territoris de la seva parla, com és possible que ara alguns d'aquests territoris, dominats pel Partit Popular, imposin denominacions tan estrafolàries com Comunitat Valenciana en lloc de la popular de País Valencià? Són clarament intromissions polítiques en qüestions lingüístiques que només tenen la pretensió de desvirtuar la realitat i negar l'evidència científica compartida pels mateixos intel·lectuals espanyols que sembla que cada 40 anys han de fer un manifest per recordar-ho als seus correligionaris. Si poc abans de proclamar-se la Segona República els intel·lectuals espanyols del moment ja van fer un manifest tot recordant la unitat de la llengua catalana, el 1975, dinou membres de la Real Academia de la Historia, presidida per Jesús Pabón, i de la Real Academia Española, presidida per Dámaso Alonso, recordaven que "el valencià és una variant dialectal del català. És a dir, de l'idioma que es parla a les Illes Balears, la Catalunya francesa i espanyola, en una franja d'Aragó, en la major part del País Valencià, al Principat d'Andorra i a la ciutat sarda de l'Alguer". En el manifest denuncien els individus que utilitzen els seus prejudicis com a font d'autoritat científica mentre volen ridiculitzar i insultar personalitats científiques en la matèria.

I consideren "totalment aberrant tot intent de desmembrar el País Valencià de la comunitat idiomàtica i cultural catalana". Entre els signants hi havia personalitats com Vicente Aleixandre, Ramon Carande, Salvador de Madariaga, Buero Vallejo, Laín Entralgo, Luis Rosales, Miguel Delibes, i també José M. Pemán o Camilo José Cela.

Fa uns dies, un dels diaris més carques de l'estat -l'ABC- donava la consideració d'intel·lectuals a individus com Federico Giménez Losantos (que s'autoconsidera liberal i és autor, entre d'altres aberracions demagògiques, de Lo que queda de España) i José María Aznar, president de la Fundació Francisco Franco. Potser sí que amb tan peculiars personatges el Partit Popular se sent fort per tirar endavant les seves barrabassades, però tampoc no hauria de ser seriós que 40 anys després del manifest comentat hagin de tornar a sortir els actuals i reals intel·lectuals espanyols per repetir-nos el que ja sabem. En tot cas, haurien de fer un manifest per enviar els polítics populars a l'escola, començant pel ministre Wert.