S

'han complert les previsions, i la Diada ha suposat una nova demostració de força per part d'un important sector del poble català, que no creu en la possibilitat de continuar amb l'actual relació amb Espanya i aposta per la via de la independència.

Igual que l'any passat en la manifestació, de ben segur hi ha hagut milers de persones que no són independentistes, i tanmateix hi han participat, per motius molt diversos. És igual, el cert és que la mobilització ha estat impressionant, i el resultat es pot considerar com un èxit rotund, per als organitzadors.

Ara bé, he escoltat moltes declaracions que van més enllà del que és prudent constatar. Creure que aquesta gran mobilització, igual que la de l'any passat, suposa col·locar tot el poble català de la banda de l'independentisme, és anar massa lluny. El dinamisme, la capacitat de mobilització, l'entusiasme i la il·lusió que impregnen les activitats lligades a l'independentisme no pot fer oblidar l'existència d'altres realitats en el país, no prou ben avaluades.

Existeix una gran majoria silenciosa que no s'ha manifestat, ni mobilitzat, ni expressat de cap manera pública. Només uns quants col·lectius s'han mobilitzat en altres direccions, diferents dels lligats a la independència.

Tenim, doncs, un país repartit en tres grans blocs o àmbits de pensament. El primer, defensor de la situació actual, partidari de l'immobilisme i la continuïtat de relacions amb Espanya, representat a nivell parlamentari pel PP i Ciutadans. El segon, considera indispensable i urgent la modificació de l'actual relació entre Catalunya i Espanya, per aconse-guir un encaix amb garanties segures. D'aquí la necessitat de modificar la Constitució i apostar per una Espanya federal, dintre d'una UE igualment federal. La representació parlamentària estaria en el PSC, també en ICV-EUA, i en UDC. I el tercer, considera esgotat el model actual, i no veu possible ni té interès a provar una nova relació Catalunya-Espanya, per considerar-la inviable, o no desitjable. És igual. La representació parlamentària estaria en CDC i ERC.

El pes o el volum de cadascuna d'aquestes tres parts, no és fàcil de calcular. No sempre qui més es mobilitza disposa de més suport. Per això la consulta seria desitjable, arribats al punt en què som.

Cap on anem? Si està molt clar com estem, és una incògnita cap on anem. En pocs dies tindrem la resposta del president Rajoy, al president Mas, i no crec que ningú dubti sobre la negativa a la celebració del referèndum, promès per Artur Mas.

Les constants declaracions de membres del govern, càrrecs del partit, i del mateix president, provoquen una enorme confusió en els ciutadans, i no permeten assegurar cap via concreta.

És impensable creure que el president Mas emprendrà una via, sense cobertura legal, per realitzar el referèndum. És impensable, per impossible, perquè no disposa de les eines necessàries per dur-lo a terme, i perdria la legitimitat interna i externa.

Repetir un compromís no equival a fer-lo viable. De moment s'han incomplert un bon nombre de compromisos a nivell de govern, i la credibilitat no és el punt fort del president Mas, i el seu lideratge està en qüestió.

Som a l'endemà de la Diada, i s'ha acabat contemporitzar. No es pot tenir tot el país pensant en un únic tema, ni tot un govern paralitzat. És hora de governar, i és hora d'explicar cap on anem. Esperem saber-ho ben aviat.