A

ixò d'Espanya és, de fet, una veritable gàbia per a ciutadans. Entenc que els actuals responsables polítics, com també bona part de l'empresariat i la ciutadania que s'hi manté còmoda per ideologia, cultura o interessos, la defensin en el seu format actual. Però que els únics arguments que donin per a mantenir-la així siguin legals i jurídics fa riure, per no plorar. La resposta del president Rajoy a la demanda del president Mas és un insult a la intel·ligència: llenguatge formal, ambigu i inconcret (això sí, apel·lant al diàleg, que sempre li dóna una certa pàtina democràtica) i anar marejant la perdiu. Cap proposta nova. Com pot ser que en una democràcia no es pugui votar una qüestió transcendental?

L'anomenada Via Catalana per a la Independència, celebrada l'11 de setembre passat, s'escriurà, sens dubte, a la història com la més brillant i reeixida manifestació pacífica, lúdica, però alhora contundent, que ha encarat amb fermesa la recuperació de l'estat que ens van prendre per la força de les armes tres-cents anys enrere. Han hagut de passar moltes generacions fins que els catalans ens hem plantat i hem demanat un referèndum per decidir si volem tornar a tenir novament un estat propi. Després de molts intents d'encaixar Catalunya en una estructura de base cultural i legal castellana, hom ha vist que sempre ha estat debades. Feia segles que Castella maldava per aconseguir el control de tota la península ibèrica i ho va aconseguir gràcies a la seva aposta, al segle XVIII, per la dinastia borbònica, d'esperit absolutista, que es mostrà contundent en la seva victòria. D'aleshores ençà han estat molts els intents de voler tenir un cert estatus diferenciat i només s'havia aconseguit parcialment en breus períodes de la història; el darrer el que estem vivint avui com a comunitat autònoma especialment asfixiada. Sempre han estat concessions fetes a contracor, que són prou conegudes i que no cal ara ressenyar. No s'ha tractat mai d'un sistema confederal de lliure adscripció. I és que el model espanyol ha estat sempre assimilacionista i es basa en una gran mentida: la uniformitat nacional. La diversitat els provoca urticària i, evidentment, l'oligarquia que s'ha apropiat l'estat espanyol ha amagat sempre al seu poble la nostra singularitat, reduïda a una simple peculiaritat regional. I això fa que no estiguin preparats per al que ha de venir. No hi ha ara marxa enrere.

He llegit i escoltat darrerament diversos articulistes i opinadors d'aquí demanant prudència i no córrer. Diuen també que tampoc no hi ha suficients estudis i informació que garanteixin la viabilitat i l'estructura estatal de la Catalunya independent. Obvien (interessadament ?) els centenars de llibres d'autors de solvència contrastada que ho expliquen clarament i que no han trobat contestació real. Només apel·lacions a la por i al sentiments (se senten ofesos per la Via!) quan des de la banda sobiranista es té un especial interès a ser molt pedagògic i no excloure ningú, entre d'altres raons perquè els catalans no som pas un poble de base ètnica, sinó obert lliurement a tothom que ho desitgi com correspon a una terra de pas i que va per feina.

Al llarg de la història els moments de canvi han estat sempre més o menys sobtats, després d'un període d'incubació. I a partir d'allí ja s'han anat arreglant les coses. I que no es pensi ara ningú que anem a fer un salt mortal al buit. Albert Pont acaba de publicar Addendum. L'endemà de la independència, ed. Viena/CCN, on s'expliquen tècnicament i amb rigor les vies i els passos que cal seguir durant el procés de transició, d'acord amb la legislació i els exemples internacionals.

Ah! I que ningú no pateixi ni faci demagògia (oi, Sr. Navarro?) pel cost per a l'erari públic de l'organització de la Via. Tots els participants vam pagar de la nostra butxaca el desplaçament, que va donar lloc a més a més a uns bons ingressos -via IVA i impostos als carburants que aquell dia es van cremar- a l'Estat del qual volem i hem d'escapar.