E
l procés que Catalunya ha emprès de qüestionament i d'allunyament del marc polític espanyol hauria d'obrir alhora una reflexió sobre els vincles que uneixen els catalans amb els pobles amb els quals comparteixen una mateixa llengua pròpia, des d'Andorra i la Catalunya Nord al sud del País Valencià, i des de la Franja a les Balears i l'Alguer.
Potser on els lligams han esdevingut més problemàtics i contaminats per visceralitats i apriorismes ha estat a les terres valencianes, que ja Jaume I va reconèixer com un regne diferenciat i on s'ha configurat al llarg dels segles una comunitat humana amb una forta personalitat i un dinamisme i una creativitat extraordinaris, que han tingut una gran projecció internacional.
Les relacions entre valencians i catalans haurien de ser naturalment intenses i profundes en els àmbits lingüístics i culturals, però la contigüitat geogràfica i la diversitat de paisatges i de climes ofereixen, a més, enormes oportunitats per establir col.laboracions mútuament profitoses. Ho veiem amb l'eix ferroviari mediterrani, però també amb una notable complementarietat de productes i mercats. Seria fàcil fer una relació, per exemple, d'iniciatives empresarials valencianes amb una incidència considerable a Catalunya. I a l'inrevés.
El País Valencià i Catalunya han viscut trajectòries històriques i polítiques significativament diferenciades i els recels afavorits, no sense interferències externes, per actituds de rivalitat o d'incomprensió han aixecat en alguns moments murs que semblaven infranquejables. Però són molts els qui han treballat amb intel.ligència i tenacitat per superar les prevencions i reconstruir ponts d'entesa. L'obra lluminosa de Joan Fuster, que tanta sintonia va demostrar tenir amb Josep Pla, constitueix una formidable invitació a repensar la identitat valenciana. Si des de la Renaixença, entre molts altres noms, Teodor Llorente, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Germà Colón, Joan Francesc Mira, Josep Piera, Isabel-Clara Simó, Enric Sòria... són autors valencians percebuts com a referents lingüístics i literaris a Catalunya, també ho són en altres aspectes, igualment rellevants, Ovidi Montllor, Raimon, Al Tall, Eliseu Climent o Mariscal. Valencians i catalans comparteixen alguns objectius fonamentals, estratègics, i necessiten fer camí sense supeditacions ni prepotències.
No es tracta que des de fora ningú hagi de dir als valencians ni als catalans com han d'orientar el seu futur. Cal que els uns i els altres assumeixin, sense renúncies ni complexos ni servituds, la definició d'un horitzó que susciti la implicació compromesa d'un poble que vol fer un pas endavant en política, cultura, economia... I les circumstàncies actuals no haurien de ser utilitzades per justificar o accentuar un aïllament entre valencians i catalans en què tots dos surten perjudicats. Ben al contrari, és l'hora de concebre i de plasmar noves aliances que ens han d'enfortir.
