L

a investigació a què està sotmès pel cas Mercuri l'exalcalde de Sabadell i expresident de la Federació de Municipis de Catalunya, Manuel Bustos, ha posat al descobert els pagaments en concepte de dietes que rebien 44 alcaldes que, suposadament, veien compensada la seva dedicació a la federació. L'escàndol ha creat gran commoció al món municipalista, i el Fiscal Anticorrupció hauria decidit citar a declarar els 44 implicats en el cas, entre ells l'alcalde de Solsona, David Rodríguez (ERC), i l'exalcalde de Manresa Josep Camprubí (PSC). La situació, que s'haurà d'anar aclarint amb el pas dels dies, mereix una reflexió prèvia entorn dels sous dels alcaldes. La nostra societat, escaldada pels abusos ignominiosos comesos per responsables polítics, bancaris i empresarials, ha inclòs els alcaldes en la penitència d'austeritat personal, i aquests han anat veient encotillats els seus sous fins a nivells poc raonables. El batlle d'un poble de cinc mil o deu mil habitants assumeix una enorme responsabilitat, té a les seves mans un govern que afecta directament els seus veïns, està sotmès a una ocupació absorbent i tindrà ben poca ajuda de l'aparell municipal. Una ocupació així no hauria de ser compensada amb 1.500 euros mensuals. Encara més quan el mateix alcalde, en un càrrec de la Diputació sense cap responsabilitat, en cobrarà el doble. El cap d'un grup a l'oposició en una ciutat mitjana cobrarà el mateix per no fer pràcticament res. Tenir bons alcaldes és una inversió democràtica, i per tenir-los cal pagar-los correctament. Sempre, evidentment, de forma rigorosa i transparent. Que els alcaldes estiguin ben pagats no suposa, en absolut, que s'eliminin les temptacions de picaresca i de corrupció, com ha quedat demostrat en tantes ocasions, però és imprescindible si es vol evitar que la política esdevingui el refugi dels mediocres.

En aquest context de sous baixos i responsabilitats altes, les repartidores dels partits es veuen molt incentivades. Sovint es compensen les retribucions migrades amb plusos, dietes, segons i tercers càrrecs, consells d'administració i ocupacions diverses que són menys transparents que els sous aprovats pel ple i que sovint esdevenen pessebres en mans dels responsables orgànics dels partits, que poden desenvolupar, així, una xarxa de favors, clients i fidelitats. És en aquest marc on cal incloure les dietes dels 44 alcaldes.

Una enxampada d'aquesta magnitud és un cop de pala més al poc prestigi que li queda a la política. Tots els implicats poden argumentar que es van trobar el sistema muntat, que els diners es declaraven, que la FMC té uns serveis jurídics en qui confiaven. Pot ser cert i potser tot plegat era legal. De fet, ara tots ells, siguin del partit que siguin, estan responent amb esglai i apuntant contra els gestors de la FMC. Però tots saben què és una dieta perquè aquest és un concepte que usen en els seus municipis, i són conscients que quan un pagament no depèn de la realització d'una feina o d'una despesa és un sou. En el seu cas, un sobresou. La idea que la FMC tenia 44 alcaldes fent gestions reals resulta escassament versemblant, i encara és més sospitós que alcaldes com el de Sabadell o el del Prat -aquests, prou ben pagats- haguessin de percebre compensacions més generoses per despeses de desplaçament que els alcaldes de municipis situats en un extrem del país. Els fets dibuixen una situació difícil de desmentir.

Actuen correctament CiU, ERC, PSC i ICV en anunciar que tornaran els diners. Però cal alguna cosa més. Cal una depuració exhaustiva que torni als ciutadans, en la mesura del possible, la confiança perduda en un dels estaments de l'administració, el local, que encara conserva algun crèdit davant dels ciutadans. Cal que ho faci el fiscal, però també els mateixos partits i els implicats. Cal que ho facin immediatament i d'una manera contundent.