U

na decisió judicial ha fet trontollar el projecte d'inversions de la multinacional israeliana ICL en la seva filial catalana, Iberpotash, que explota la potassa del Bages. Diu la més alta instància judicial a què es pot recórrer, el Suprem, que l'empresa haurà de presentar un pla de restauració pel runam del Cogulló, a Sallent, i que la Generalitat haurà d'establir una nova fiança per valorar més exactament quin cost podria tenir la restitució de la zona que ocupa aquest runam. No es pensin que són quantitats menyspreables: un govern tripartit la va fixar en poc més de 500.000 euros, un govern convergent posterior va valorar que la xifra bona hauria de ser 14 milions d'euros, això sí, amb un descompte del 50% perquè no es tracta d'una zona boscosa protegida; i ara caldrà fer una nova valoració del preu de l'aval, que, en principi, inevitablement serà a l'alça. La quantitat l'acabarà acceptant el jutge que torni a fer-se càrrec del cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La part acusadora en aquest cas, per si volen tenir una altra referència, diu que el valor de la restitució pot situar-se al voltant dels 71 milions d'euros. En una dècada, l'empresa ha vist com el valor d'aquesta inversió li ha variat de manera astronòmica. Certament, quan es queixen des d'Iberpotash i afirmen que amb aquest canvi de les regles del joc és impossible establir-se a Catalunya per fer negocis, poden tenir una part de raó.

L'anàlisi, però, de la situació tampoc no es pot quedar en aquest nivell de discussió. Hi ha una persona, el veterà advocat (i premiat escriptor de literatura juvenil) Sebastià Estradé, que ha portat a la justícia, de forma individual, una batalla per intentar que l'actuació de la mina (sense tenir en compte el titular de l'explotació en cada moment) sigui correcta per a Sallent. Les dades de les anàlisis d'aigua, la història de la mateixa mina i els problemes que ha generat aquesta activitat en matèria mediambiental porten a aquesta conclusió (també hi ha hagut beneficis, ni que sigui pels salaris i els bons salaris que durant un anys es van assignar als treballadors). Això, però, no evita que cadascú viatgi en aquest procés amb una determinada etiqueta. Les mesures que ara s'apliquen són molt més estrictes, més beneficioses per a la protecció del medi. Però amb la immensa muntanya rosada al seu davant és més que normal que els veïns de Sallent es demanin què passarà quan s'acabi l'activitat minera, què passarà amb la muntanya de residus.

Estradé, que en la seva etapa laboral activa havia tingut millors i més notables èxits en el món de la literatura juvenil i del dret aeronàutic que no pas en el món del dret (va ser el primer a l'estat espanyol a establir normes per a l'espai i ha estat durant molts anys un referent), és el particular David que lluita contra colossals gegants. La seva acció contra la Generalitat per un desacord amb les decisió d'establir els criteris per a la restitució de l'a zona, poc es podria pensar que tingués aquest gust de victòria col·lectiva dels moviments que denuncien les afectacions de la mineria. El veterà advocat sallentí, que ara viu en una residència de gent gran a Avinyó, ja té 91 anys.

L'últim revés judicial contra Iberpotash arriba en un moment en què l'empresa està concentrant els seus esforços en el creixement tecnològic i de producció. Uns mesos després d'haver pres decisions de molta importància per al seu futur. Caldria esperar, seria com un desig, que encara hi siguéssim a temps, i que l'empresa decidís entrar en el joc que li proposa el Govern, que mirés de redactar un pla de restauració, que assumís el valor lògic de l'aval, que invertís a treure sal de Sallent, de forma prioritària. Potser així, fent les coses amb lògica i ben legals, es podria pal·liar el descrèdit que ha generat tants anys de mina, fer la inversió i tenir un futur més planer.